9.8.10

dietari de l'Ampolla (7)

tretzè dia

Arribo cinc minuts tard a la Plaça de Catalunya. Ja ha començat la interpretació dels músics de la Chatham House Gramar School amb un repertori dividit en tres parts: música orquestral, sobretot amb bandes sonores de pel·lícules (reconeixeu els fragments de Disney?), jazz (més o menys) i cant coral. La majoria dels components d'aquesta orquestra del sud-est d'Anglaterra són alumnes de secundària, encara que entre ells hi ha algun professor. Les interpretacions són correctes, distretes, comercials. M'imagino com costaria al meu institut organitzar un grup com aquest i, a més, aconseguir fer gires durant l'estiu. Em trec la gorra, la verda.

Presenta les peces un antic component de la formació força jove que ara treballa a Madrid; de tant en tant, mentre parla de la música que tocaran o de la història del grup, deixa anar alguna al·lusió a Espanya, evidentment laudàtoria, que el públic rep, com a mínim, amb indiferència; sembla estrany que vivint a Madrid no tingui una idea, ni que sigui remota, sobre el país on actuen, o potser és el fet de viure a Madrid el que el manté ignorant d'altres realitats.

La penúltima interpretació coral és l'himne de Sud-Àfrica. El presentador ens diu que amb el mundial de futbol s'ha demostrat la seva capacitat organitzativa, la seva normalitat, etc.; ens afegeix un petit panegíric sobre Mandela. Aquests anglesos! Just començar l'himne cauen quatre gotes que als anglesos els són indiferents, però molta gent s'aixopluga als laterals de la plaça. Durant el Happy Day final para de ploure. La regidora de cultura, que havia de dir unes paraules de cloenda, ha desaparegut.



La Joana, que s'ha incorporat a mig concert, i jo busquem un lloc proper per sopar ràpidament: un bar-restaurant obert aquest any situat entre l'església i la carretera d’entrada al poble que té les cadires de color de la selecció holandesa de futbol i on per poc més de 17 euros mengem dues pizzes, bones i potser massa farcides, dues cerveses i una clara.

És nit de cinema a l'aire lliure, al port. Els espectadors poden mirar drets la pel·lícula, portar-se una cadira de casa o llogar-la als organitzadors: dos euros. Mentre agafo la meva cadira i la de la Joana, veig a la dreta una cara que em sembla reconèixer- és fosc- que també n'agafa dues. Quina sorpresa i quina alegria trobar en aquest racó del sud una de les meves amigues de Facultat en companyia de la seva filla! Avatar m'ha semblat una pel·lícula amb uns colors molt bonics, uns efectes especials fantàstics i una flora i una fauna que aquí, a l'Ampolla, no he vist mai; potser el temps que es fa servir per explicar la història és un pèl llarg, però el cine a l'aire lliure i en espai obert té l'avantatge que et pots aixecar a fer una passejadeta sense que ningú t'escridassi mentre es barallen a la pantalla.

Xerrant, xerrant, se'ns fan les dues. Continuarem despús-demà. A mi, em toquen les tres.

3 comentaris:

F.Puigcarbó ha dit...

és el fet de viure a Madrid el que el manté ignorant d'altres realitats. en l'explicació hi ha la resposta.

rosa roig ha dit...

M'agrada que hages triat Llul per al perfil. Crec que és el personatge més interessant de tota la literatura catalana.

Interessants els dietaris.

pere ha dit...

Ja deu ser això, Francesc, i és una pena, com ho és que possiblement també funcioni a la inversa. No ho sé, fa uns quants anys que no vaig a Madrid.

Com a mínim és el primer, rosa... però sí, era un boig com se n'han vist i llegit pocs.
Gràcies per la teva apreciació del dietari.