8.8.10

dietari de l'Ampolla (6)

dotzè dia

Ens enfilem des de la platja del Baconé (abans paradís d’ortigues) cap al nord vorejant la mar. Poquíssims quilòmetres repetits cada any que se’ns allarguen perquè jo, que no sóc excursionista, tinc la mania d’aturar-me de tant en tant a mirar endavant i endarrere, a olorar, a tocar, a comentar si vaig acompanyat, a seure si s’escau, a fer petites marrades. Sé que hi ha caminadors que no paren fins aconseguir l’objectiu proposat; què hi farem: a mi sempre m’ha agradat més el camí que la meta.

Al juliol som poca gent fent aquesta part de ruta que si continuéssim ens portaria a la Cala i qui sap si a l’infinit. Alguns hola, bona tarda, mirades, que si ens veiem i fem que no ens hem vist.... A cala Maria només dues persones: ara no recordo quin dels dos feia un sudoku, em sembla que la dona. Malgrat que no hem arribat a la meitat de l’estiu, algunes plantes comencen a agostar-se en un presagi dels colors de la tardor. Les barques ja es retiren. Una nena pel-roja, que sembla nascuda d’aquestes terres tan característiques de la costa, fa l’últim bany en solitari. Encara els edificis més extrems de l’urbanització són només un esquelet que un desitja que aviat siguin pols. Al Cap roig, sempre tan atapeït, queden només els més recalcitrants o els més savis. Les gavines, de becs vermells com de sang fresca, volen molt baix i dibuixen cercles, com si no volguessin tornar al niu. Refem el camí poc abans que el sol s’amagui... A la sorra del Baconé, dues oliveres de centinelles mediterrànies que recorden la identitat del mar, si és que encara hi ha identitats...

Munto algunes imatges, però no tinc clara la música. Entre una simfonia i ... Al final (tampoc tinc tanta cosa aquí baix) em decideixo per la guitarra i la veu de l’Eric Clapton, que més que tristes em semblen malenconioses... Impossible, YouTube em diu que walkin’blues té drets d’autor i una discogràfica severa i no puc fer publicitat; he de triar  una altra cosa. Doncs serà una melodia arabitzant amb desenllaç incert.


4 comentaris:

kika ha dit...

com que he estat un dies fora sense gaire temps per dedicar als blogs, ara m'he llegit tot el que portes publicat de dietari ... i m'has fet venir unes ganes d'anar a l'ampolla! més de les que ja tenia. de fet ja fa temps que tinc organitzada una estada allà. ara tinc moltes ganes de que arribi el dia! :-)

pere ha dit...

Ostres, kika, tot és molt, ets una amiga :-)
Em sap greu que una vegada més no ens trobem allà per fer una cervesa o el que convingui.Passa-t'ho bé i fes una entrada en la mar de part meva.

Pais secret ha dit...

Veient el vídeo me n´adono que en esència el nord i el sud no són tan diferents. Si no fos pel color de la terra roja, no sabria distingir si la raconada és d´aquí o d´allà, el mar sí que identifica. Som mediterranis.

Sovint també jugo a dinamitar esquelets d´edificis llunyans i penso si algun dia els podré veure desaparèixer, és la meva part destroyer.

pere ha dit...

Som mediterranis del nord, A., som iguals i diferents; però, algun dia qui sap si en parlarem de tot plegat.
La gràcia dels temps actuals és que potser no ens caldrà dinamitar-los, que potser -desitjos- desapareixeran pel seu propi pes i amb ells els especuladors. I si no és així... No continuo que em tancarien.