6.8.10

dietari de l'Ampolla (5)

Novè dia

Mitja platja l'ocupàvem la família i els amics: la meva germana i les seues filles, que fa dos dies que van arribar de Sardenya -queda algú que no hagi anat a Sardenya?-, l'O., amiga de sempre de la meva germana, l'A. i la seva filla C., acompanyades de l'àvia i dos nebots... Més al nord, vuit o deu banyistes més.

De sobte, des del pins, ha baixat una parella amb un nen petit i s'han col·locat just on jo entro a l'aigua perquè no hi ha cap roca que em faci nosa en la meva curta progressió marítima. Ell anava amb un banyador de color blau que li arribava just per sobre els genolls; la criatura, en edat de mamar (?), portava una banyador -o no ho era?- de color blanc; la dona -no sé concretar amb rigor el nom de la seva roba- vestia una mena de guardapols de color gris fosc fins més avall dels genolls, des d'on li sortien uns pantalons també foscos -potser negres- que no li arribaven a cobrir el calçat pla; al cap, portava un mocador negre.

Ben a la vora, han entrat la criatura a l'aigua, que plorava com un esperitat. Després ha entrat l'home sol no gaire més estona que la criatura. Finalment, mentre l'home tenia el nen en braços, la dona s'ha banyat. La seva roba, amb contacte amb l'aigua, s'ha inflat i després se li ha enganxat al cos; amb les onades, les puntes del mocador s'han deixat anar i han mostrat uns blens de cabell negríssim; mentre feia el mort, la dona ha jugat amb el mocador fins que s'ha tornat a cobrir els cabells; els ulls tancats gaudint del sol abrusador i els plecs de la roba fent-li, potser, un pessigolleig sensual per tot el cos.

L'home i la criatura han tornat a pujar als pins i la dona ha anat a dutxar-se. En acabar, ha recolzat el cos contra les pedres seguint la seva superfície irregular lleugerament inclinada, absorbint el sol gairebé en el zenit. L'home, des de dalt, li parlava cada vegada en veu més alta. Ella, sense mirar ningú, ha continuat amb l'esquena sobre la calor de les roques mentre les gotes, cada cop més escasses, regalimaven fins a la grava fina de la platja i desapareixien. Finalment, quan deu haver considerat que ja s'havia assecat prou, ha emprès el camí de retorn. Àgilment, amb cames llarguíssimes i ajudant-se amb les mans, ha desaparegut entre els pins.


Si no fos perquè la calor de l'estiu em descoordina, m'hagués posat a pensar sobre l'home i la dona, les religions i el paganisme, les lleis i els costums, les integracions i les desintegracions, les provocacions i les rebel·lions, les obligacions, els desitjos i les realitats, les col·lectivitats i les individualitats, els trets per la culata...

Demà, aproximadament a la mateixa hora si no plou, em tornaré a trobar amb la meva germana -el marit encara no fa vacances- i les nebodes (la petita porta les ungles pintades d'un taronja fosforescents que espanta els peixos) i continuarem parlant del vell i del nou.


Desè dia

Plou o està ennuvolat. La pausa és benvinguda excepte pel fet que ens obliga a posposar l'excursió amb R. potser sine die. Aprofitem la tarda per anar al Perelló i a la Cala a comprar. A la Cala entrem a veure una exposició municipal transversal; a més de plats típics, capgrossos, pintures, ceràmica... hi ha els finalistes d'un concurs fotogràfic; algunes fotos són molt maques, però trobo a faltar la gent, massa natura.

A l'Ampolla encara trobem la peixateria oberta. A quarts de deu passa la meva germana i em porta dues ampolles de vi de l'Alghero: “Vigne del Mare”: Vino ottenuto da uve rosse cultivate nella piana di Alghero. Ha sapore secco caldo, armonico e giustamente tannico. Gustato a temperatura ambiente acompagna piacevolmente arrosti e cacciagione. A temperatura ambient? No a la que hi ha mentre estic escrivint:: el termòmetre marca 28, 2º; a l'exterior ha refrescat: 23,6.

Quarts d'una. Plou i el temps entre els llamps i els trons s'escurça. La llum puja i baixa d'intensitat de tant en tant. Al sostre del porxo s'han refugiat dos dragonets. Un insecte amb forma de branqueta s’ha situat a l’extrem de la pantalla de l’ordinador i va llegint el que escric amb cert escepticisme. No em comenta res, ni em mira. Sembla que m'assenyala la papera.

4 comentaris:

Pais secret ha dit...

Sobre el nové dia, he vist ben bé l´escena de la manera com ho expliques. Si faig cas a les teves paraules fins i tot hi veig bellesa en la figura d´ella i la roba arrapada al cos, l´aigua i les roques. Si vaig més enllà...hi ha coses que em superen, no les vull entendre.
I sobre el sisè...Com ha d´estar aquest vinet de l´Alguer! Refreda´l una mica, no és cap sacrilegi.

(Aquest bitxarraco que es passeja per la pantalla t´està dient que ja és hora d´anar a dormir, que demà hi ha matines)

jaka ha dit...

Pere, quin diari de vacances mes xulo m’encanta llegir-lo i m’has fet venir tants records... he sentit l’olor d’aquelles tardes amb la sal i el sol a la pell es allò que diria ... quan érem feliços !!!
Fins aviat,

Xurri ha dit...

M'encanta aquest dietari, pere, és un regal d'estiu. Diria que fins i tot (gairebé) compensa les setmanes de desconnexió.

pere ha dit...

Hi havia bellesa, A., la que sempre es produeix entre la gent que s'abandona en la mar i s'hi troba en comunió, la de la insinuació (explícita o implícita), la de la manifestació de la individualitat, la de l'elasticitat, la del desafiament... Dersprés, venia tot el posít cultural, el raonament i les racionalitzacions, però d'això no en parlarem.
Uf, el vi, no en tinc gaire confioança, però ja es veurà (beurà).
Pobret, "el bicharraco"... Ell i jo som nocturns.

Estic segur, jaka, que compartim molts dels moments que aquí, al sud, d'una manera o altra, es van repetint expressament o sense buscar-los de quan érem feliços i elementals (i encara ho som de tant en tant :-)
Fins aviat.

Gràcies, xurri. Més que compensar (qui pensa en les connexions?!), és una realitat diferent i benvinguda.