dietari de l'Ampolla (9)

quinzè dia


La Joana ha marxat a Barcelona perquè demà comença una tanda de treball fins a la segona part de les vacances i jo em presento sol a la platja. La meva neboda gran, lectora voraç, s'estranya que encara continuï llegint la segona part del llibre de Bladé, la que parla d'en Moraguetes. No li explico els motius de la meva lentitud (de fet, porto el llibre a la platja més per portar algun pes que per continuar llegint) i li pregunto què llegeix ella. Una antologia de Tirant lo Blanc! El curs que ve comença primer de batxillerat i al setembre els fan presentar un resum de la primera lectura; després vindrà l'examen. No li dic, no per sentit gremial, sinó per no mortificar-la, que la proposta del seu institut em sembla discutible: Tirant, en aquesta edat, necessita una guia, caramelitzar-lo una mica, i encara.

Dino tardíssim, com sempre, perquè em reca deixar l'aigua més que el sol. Mentre m'endormisco vaig passant els tres canals de les terres de l'Ebre -m'agraden, amb mesura, aquestes televisions tan directes, tan properes als espectadors. Em fa gràcia veure a la pantalla del 21 el programa de Jesús Tibau, que avui entrevista Jaume Llambrich, calero de pro a la xarxa que, entre altres espais, escriu al Basar de les espècies. El programa és una redifusió del mes de maig en què, entre preguntes i respostes dels dos blocaires, és demana als espectadors la participació per concretar en quin país es troba la ciutat de Petròpolis, nom, també, de l'editorial que dirigeix en Jaume. A la part inferior de la pantalla apareix un 902 on es poden enviar les solucions. No sé si algun despistat ha trucat dos mesos després de l'edició de l'original; si és així, espero que hagi entrat en una redistribució del premi.

Cap a quarts de nou, quan em sembla que el sol ja no m'insultarà, me'n vaig a passejar. Em compro un tros petit de coca de brossat per a després de sopar i continuo la caminada fins a l'escultura del personatge que llegeix l'Odissea. De retorn, m'assec en un banc a esperar que surti la lluna.

Sóc a la barca
mentre creua la ratlla.
Res no canvia.

Parlant de la lluna, és fals, com diuen la majoria de poetes que en parlen, que la lluna sigui de plata. La lluna neix vermella i apassionada, disposada a tot, és després, en veure el que veu que va empal·lidint fins que ja a les acaballes del seu trajecte terrestre torna al seu color natural.. algunes vegades, d’altres necessita més temps per recuperar-se.

P.S. I encara més lluna. Del llibre d’”Acantilado” amb l’obra de Junoy:

nit de lluna
estesa per la mar salada
escata de sirena


I encara, després de fer una mica de neteja dels armaris i els papers, una foto d’un alumne, de nom que no aconsegueixo relacionar amb una cara, per a un treball: