dietari de l'Ampolla (10)

setzè dia

Torno a mirar el canal 21 aproximadament a la mateixa hora. Sorpresa, sorpresa: passen el mateix espai d'ahir en què Jesús pregunta a Jaume... Podria ser una perfomance que se m'escapa?; podria ser que s'haguessin rebut centenars de trucades demanant la repetició?... En fi, entenc que les emissores locals o comarcals tenen unes limitacions econòmiques, però potser es podrien suplir amb una mica d'imaginació, al menys horària. Se sap si avui hi ha hagut espectadors que han seguit el programa de principi a final? Si jo fos espectador habitual del canal, demanaria el cap dels responsables, cosa que sé que ni metafòricament parlant aconseguiria.

Més tard, de camí cap a un turó des del qual volia fer algunes fotos, la moto, que arrossegava sorolls estranys des del matí, ha deixat de córrer després d'advertir-me amb pèrdues de velocitat a les pujades i olors estranyes. L'he aparcada a l'ombra d'una olivera i he esperat que vingués a recollir-me la meva germana. He acompanyat l'amo -i únic operari- del taller on me la reparen habitualment a rescatar-la. C. És un amic d'infantesa que ja fa un temps que es dedica poc als motors, des que va decidir especialitzar-se en una tasca que també havia après de jovenet al costat del seu pare: el ferro forjat. En C. Fa unes reixes per a portes, finestres o balcons -o el que li demanin amb ferro- que a mi em semblen sensacionals i que estic segur que Rusiñol no hagués dubtat d'exposar al seu Cau Ferrat. En C., a més, és d'aquelles persones que treballa per viure -si pot ser còmodament, millor- i no per enriquir-se, de manera que si diu que la feina que fa val tant és perquè ha comptat meticulosament el temps que li ha costat enllestir l'encàrrec i el material i no hi ha cap tipus d'especulació ni cap plus artesanal o artístic. A C. Li fa gràcia quan sent que els polítics d'aquí o d'allà parlen de dèficits, de superàvits i de subvencions, de macroeconomia, de futur. Al seu taller, a la seva forja, cada dia, des de fa més d’un any, arriben menys encàrrecs, i deixeu-me que no digui res més aquí. Estic segur que demà al matí en C. Em trucarà per dir-me que ja ha reparat la moto. No sabeu quin greu em sabrà.


dissetè dia

Estic per dalt acabant d'arreglar-me i arreglar i sento que em criden des de la finestra del menjador. És en L., a qui vaig saludar fa uns dies i ara em ve a fer una visita. Em pregunta per la família -sobre la mare no cal que li digui res perquè és un dels pocs que la visita de tant en tant. I, tu, què tal?. Em diu que està molt disgustat, que acaba de saber que al Parlament han aprovat la prohibició de les corrides de bous. En L., que es dedica professionalment als animals i que ja de petit mostrava les seves habilitats amb els grills -terapèutiques per als humans- quan es quedava uns dies en aquesta casa, va formar part no fa gaire d'una petita comissió de les terres de l'Ebre que es va entrevistar a Barcelona amb diputats de tots els partits i altres polítics per tal de donar la visió -una certa visió- del sud i per dialogar sobre el tema. Va tornar molt decebut, no tant perquè preveiés com anirien les votacions com perquè, segons em diu, els polítics feien política, responien tangencialment i no entraven en la dialèctica dels arguments. La Marta Cid, per exemple, filla d'Amposta i diputada per ERC, els va intentar convèncer de la necessitat de la prohibició a partir de d'una comparació amb l'ablació (que no ablució -uf, uf, ho sento) del clítoris (no sé si com a metàfora de l'africanisme de la festa). "El clítoris, el clítoris", em repeteix en L., que per qüestió d’estudis i de pràctica té una noció força precisa d’anatomia animal. M'explica que no gaire després es va trobar amb un regidor del meu ajuntament (autor, em sembla, d'un llibre sobre tauròmaquia –qui ho havia de dir-) i que quan li va retreure una sèrie d'inexactituds, el nostre regidor va començar a escridassar-lo. “Vaig estar a punt de tombar-lo d'un cop de puny; no sé què em va fer enrere...” , em diu en L. La Joana, fa poc, m'explicava com va assistir a una desqualificació per part del mateix personatge, prepotent, obscur, maquiavèl·lic, a una caixera del Bon Preu.

Mentre parlo amb en L., sento la tarantel·la del mòbil. M'acomiado precipitadament, encara ens tornarem a veure, i pujo les escales ràpidament abans que no es posi en marxa la bústia de veu. És en C. que em m'explica la causa de l'avaria de la moto i em diu que com que el seu proveïdor habitual no tenia la peça de recanvi, ha anat a buscar-la a Tortosa i finalment l'ha trobada en un taller de reparacions. Com que fa temps que havia quedat amb un client per aquesta tarda, demà al matí em muntarà l'engranatge espatllat i em farà un repàs general.

Me'n vaig al “mercadillo” dels dimecres a comprar, sobretot, olives. Avui n'han portat unes de noves que encara no tenen nom que són d'un color taronja tirant a vermell: una aberració visual que dubto que es propagui pel territori, però no posaria la mà al foc. Si tingués confiança amb la propietària de la parada li suggeriria que les anomenes toreres.

En tornar a casa, abans d'anar a la platja (avui serà la dels "capellans"), miro un moment el 3/24. En saber els resultats de la votació, hi ha entre els espectadors convidats a la sessió esclats d'alegria, abraçades, plors, mostres de condol. Hi ha hagut cap altra llei que hagi produït tantes mostres de trasbals en directe? Demà el tema serà portada en molts diaris. Quin país! Quins països!