dietari de l'Ampolla (3)

Cinquè dia

Vaig a visitar en P., que no fa gaire ha fet noranta-dos anys. El veig si fa no fa com sempre, però una mica més prim, més encongit, potser més acovardit. Ja no parla de política i a penes s'exalta per res: cap retret a ningú. Inesperadament li brillen els ulls i s'il·lusiona en parlar de la independència de Catalunya i sobretot de l'espoli econòmic, que és el seu tema recurrent. Acordem que el futur, si és que n'hi ha, ha de passar per Europa. Sigui com sigui, des del nostre sud d'estiu llarg, que amb els anys també se'ns encongeix, ho trobem tot molt llunyà.

La conversa l'ha distret de la llet que tenia al foc. S'ha escalfat massa i li haurà d'afegir una mica d'aigua per poder sucar les galetes que soparà puntualment a les vuit. Ens demana que pugem a veure la seva dona, que fa temps que no es mou del pis de dalt. La P. ens somriu i ens reconeix al cap d'una estona. Li fa gràcia, a ella, que va tota de blanc, que el meu cabell en sigui cada vegada més.

Record indefugible el de la P. i la mare quan ens portaven, al J. i a mi, a banyar-nos a l'Ampolla algunes tardes d'estiu. Gairebé tres hores des que ens deixava l'autocar fins que l'esperàvem per tornar al poble. En aquella època la P. vestia un banyador tot negre. Prehistòria. La setmana que ve baixarà en J.; ens veurem.


Sisè dia

Aquí, com en altres pobles de la costa, la marededéu del Carme és una data important. Primer, la processó marinera a la posta. Hi ha molta més gent que el dia de la reivindicació estatutària i que la que omple la plaça de bous durant la tarda i la nit d'aquestes festes (és clar que potser caldria fer la plaça més gran).

Després, quan els que anaven amb les barques ja han arribat a port i s'ha baixat la marededéu, comencen els focs. No és fàcil decidir com cal fotografiar-los: molta o poca velocitat de l'obturador? Cal fixar les espurnes o fer que semblin una cascada?

Finalment, la processó per terra que segueix la imatge de la Verge fins a l'església. La banda de música, que descansa de tant en tant, va repetint la mateixa peça i alguns músics –els més creatius- es queixen de la manca d’originalitat. La processó sembla més una manifestació cívica que un acte religiós, tot i que encara continuen presidint les autoritats, guàrdia civil inclosa -i els mossos?- i alguna dona porta una espelma que recorda l'origen de la desfilada. Des de fora de l'església se sent un cor femení que canta una cançó mariana. Acabo un vídeo infame, més pendent de les converses que de les imatges.

Fa gràcia veure com les pubilles de la festa lluïen vestits llargs durant la processó. Durant el dia se les veia passejant pel poble en pantalons curts i samarretes; això sí, sempre amb la cinta de la seva dignitat –enorme (la cinta i la dignitat), unes quantes talles més grans- en bandolera: deu ser un requisit inherent i obligatori a l'estatus provisional.

Quina diferència hi ha entre els bous i la processó? Molt poca: són moments de la festa, de la participació. Després els antropòlegs i altres entesos o aficionats, polítics inclosos,  podem dir la nostra.