La setmana passada vaig trobar-me amb una amiga a qui, malgrat converses telefòniques diverses, no havia vist des de feia dos anys. A banda de l’alegria del retrobament, de l’intercanvi de novetats, de repàs del passat i de tot el que ve al cas en aquestes ocasions, em va reconfortar especialment comprovar que encara fumava i que, a més, fumava molt. Ja queda poca gent de la meva generació que no hagi deixat de fumar per una raó o altra, tot i que el motiu de fons gairebé sempre ha estat la millora o la conservació de la salut. Amb tots els amics exfumadors, tinc la sensació que he d’anar amb compte, que malgrat la seva permissibilitat, em miren, com a mínim, amb commiseració i que si bé no m’arriben retrets de paraula, me n’arriben a través de les mirades, sovint de pena, d’aquella pena que se sent envers qui ha errat el camí. Vistes com van les coses, entenc que cada vegada em serà més difícil transitar per aquest camí equivocat, fins al punt que en alguns casos em veuré definitivament abocat a l’ostracisme.
Se m’ha acudit tot això, que no té cap importància, llegint Artur Bladé, que tal dia com avui de fa només 15 anys va morir a Barcelona a l’edat de 88 anys. No insinuaré, com en altres ocasions, un recordatori blocaire; primer, perquè crec que Bladé és poc llegit i posaria en un compromís més d’un blocaire de bona voluntat; en segon lloc, perquè aquests dies tothom va prou ocupat.
No entenc perquè es llegeix tan poc Bladé, potser perquè les seves reedicions han arribat massa tard, potser per la bonhomia de la seva prosa, sigui quin sigui el tema que tracta. A mi, la lectura de Bladé em resulta reconfortant, em tranquil·litza, m’és balsàmica, i això, en literatura, també compta i no és fàcil d’aconseguir, perquè precisament molta literatura sorgeix de la intranquil·litat, del neguit, de la necessitat d’exterioritzar els conflictes interns, les inseguretats, els dubtes.
Tornant al principi, ha estat just aquest fragment el que m’ha fet pensar en la trobada de l’altre dia amb la meva amiga:
Un dels meus trucs de fumador consistia a no deixar-me vèncer de seguida per la temptació i a perllongar el desig fins que es presentava un moment propici. Un moment o un paisatge. Així, per exemple, al final d’un passeig pel camí del Riu i un cop ben assegut al pedrís de l’Omplidor, que era amb espatller, trobava deliciós de plegar una cigarreta amb tots els miraments, d’encendre-la –protegint el llumí amb la conquilla de la mà- i d’assaborir-la de cara als ors de la posta.
Mai no vaig arribar al grau d’aviciament que obliga a fumar una cigarreta rere l’altra. Per complaure el meu desig necessitava el concurs d’una plàcida perspectiva exterior o la que m’oferia, íntimament, la lectura d’un llibre. Altres cops, em regalava una cigarreta, com un premi, després d’enllestir un treball encarregat per l’avi, a la manera dels pagesos que fan la pipada en acabar d’esporgar un arbre o de llaurar un bancal. L’acte de fumar en semblava el coronament, una mica cerimoniós, d’alguna cosa profitosa o delectable. Al llarg del temps, he provat de fumar puros o en pipa, però cap forma no m’ha donat el goig de la cigarreta. Amb tot, no encoratjaria ningú a fumar i estic content que al meu fill no li agradi.
Artur Bladé i Desumvila: Cicle de la terra natal III. L’edat d’or. Obra completa, Volum V. Cossetània Edicions.
Ja ho veieu: una prosa intranscendent, iniqua.
P S: Aquesta tarda, mentre baixava per la Rambla de Catalunya, m’han aturat els d’una televisió –no sé quina- per preguntar-me que em semblava la sentència del Suprem sobre la llengua a l’ensenyament. No cal que digui que com que sóc un expert en el coneixement de les llengües a l’ensenyament, he respost el que calia. En acabar m’han demanat si volia repetir els meus arguments en llengua castellana, perquè segons qui no els entendrien (?). Quin cony de televisió era, que no tenia prou pressupost per posar subtítols? Com pot ser que hi hagi gent que no entengui la llengua de Bladé i Desumvila? Definitivament, no en vull saber res dels que són ignorants per elecció.
Bon Nadal!
Fa 1 hora
2 comentaris:
Jo crec que a les Terres de l'Ebre és conegut i respectat, el que passa és que tota la literatura d'aquella zona fa molt poc que s'està 'promocionant'.
Avui no es llegeix ni Bladé ni res, en general. Una alta cosa és que aquells que es van fer 'famosos' en temps més esponerosos per a la difusió de la literatura catalana són més 'coneguts i saludats'.
Per cert, un que l'ha recordat s'ha equivocat de data, em sembla, no m'estranya, passen els anys tan depressa.
També és que fa uns mesos ens vam passar amb els recordatoris.
http://www.llibrevell.cat/wp/cinque-aniversari-del-traspas-dartur-blade-i-desumvila/comment-page-1/#comment-10858
De tant en tant apareixent "clàssics catalans" -pocs-, en els blocs, però Bladé no hi té cabuda a no ser en blocs del territori, de la qual cosa dedueixo que fins i tot en la independència dels blocs els circuïts lectors són limitats. Hi ha el que hi ha, és clar.
Les commemoracions, com la capacitat de sumar i restar dels de lletres, també van a tongades, certament.
Publica un comentari a l'entrada