posta de lluna

Havia pensat d’anar uns dies a Islàndia, però l’assumpte dels controladors em va ben fotre, encara que, ben pensat, el fred i jo som enemics irreconciliables i ja m’ha anat bé fer uns quants quilòmetres menys. Total, la intenció era fer vida contemplativa, o més aviat badoquejar sense cap pla preestablert, seguint l’atzar del curs dels dies. Cap llibre llegit, més que unes pàgines del que, no sé per què, intento inútilment continuar des de fa més d’un any, menjar i fer el menjar, passejar vora el riu i vora el mar, fotografiar, xerrar de tant en tant, patir pels conflictes dels altres que des de fora semblen fàcils de resoldre i ja són massa llargs, no saber què és internet, deixar el diari sense llegir, dormir, llevar-se tard, observar com el sol de la tarda canvia les ombres del gerani i el seu color fins que es confon amb la foscor, veure com es pon la lluna que a penes comença a ser i que per Nadal ja minvarà... Escriure no res:

Es pon la lluna
i es deixa unes engrunes
que jo recullo
només per retornar-li
quan vulgui arrodonir-se

I tornar a la realitat d’aquest dimecres a la tarda que és com un diumenge malgrat que ja és dijous.