Miro “Torneu-me el fill!”, el programa d'avui de “Sense ficció”, de TV3. Abandonaments forçats de nadons, enganys, enriquiments, complicitats, misèria material i moral, impotència, desesperació, dolor...
Memòria històrica de ben a la vora, dels anys seixanta i setanta. El programa identifica els culpables o presumptes culpables sobretot entre les monges en el cas dels col·lectius; es parla també d'algun capellà, d'algun personatge ben relacionat amb l'església o amb un poder sense noms propis, d'algun metge... Molts protagonistes, tant entre els innocents com entre els culpables són vius: de tot això fa quatre dies, potser fa menys temps del focalitzat en el reportatge.
La denúncia dels fets té, no només per TV3 sinó per altres mitjants, té també la intenció que s'investiguin els fets per la justícia. Es farà? S'ha de fer? Apareixeran tots els implicats? Actuaran els polítics o els governs? Interessarà el tràfic de vides? S'acabarà tot amb la condemna moral o, excepcionalment, material d'uns quants caps de turc?
Em temo que tot plegat pot tenir encara massa personatges implicats directament o indirectament ben situats socialment o políticament.
Del reportatge, m'ha molestat una excessiva insistència en la paraula franquisme, com si l'assumpte fos cosa d'un passat condemnable però remot, de crims abominables que ja han prescrit . O potser ni tan sol van ser crims, sinó fets que ara ens poden suscitar indignació, patètiques irregularitats. Molt bé, d'acord, però esperem que no sigui una coartada, una cortina de fum. Ja es veurà.
Uns records de Fuster
Fa 8 minuts
5 comentaris:
Aquests reportatges que barregen realitat -el més colpidor, els testimonis reals- amb teatralització tenen aquestes misèries: molt de franquisme pervers,monges temibles,padrastres pederastes...
S'oblida que la violència també existia en famílies biològiques i que les mares solteres eren mal vistes a Espanya i a les Antípodes fins fa quatre dies.
No es planteja ningú la possibilitat que d'aquí trenta, quaranta anys, tants fills adoptats a països pobres hagin de reclamar també transparència?
Conec casos de gent adoptada legalment i seriosa, i pares adoptius que no van fer cap despesa econòmica per a aconseguir-ho, per sort en algun moment van dir, fins i tot 'la majoria d'adopcions eren legals'.
El pitjor de tot és, al meu entendre, el to sensacionalista. Una coneguda, el dia abans, em va dir: 'es veu que van ser milers de milers...'
Em temo que als culebrots nostrats i no nostrats aviat apareixeran fills adoptats de forma sospitosa, sempre aprofiten la darrera tragèdia que surt a la llum.
Una altra cosa és la necessitat de que tot s'aclareixi, la gent d'aquesta associació ja fa temps que es belluga i malauradament fins fa poc només han conseguit ressons mediàtics en aquest mateix to.
S'oblida que encara hi va haver casos ben entrats els vuitanta, sense franquisme, vaja.
N'hi ha ara? No ho podem saber, en tot cas podria afectar els col·lectius més desafavorits, com ara determinats sectors de la immigració, a part de països estrangers.
L’origen del tràfec i dels negocis sempre han estat les necessitats: “Jo et dono una cuixa de moltó, i tu em dones una destral de pedra”, li deuria dir el fort caçador al nyicris, hàbil en el treball i des d’aquí, nascut el comerç, neixen els usos i abusos fruit del poder i del rol social de cadascú.
Quan el franquisme hi havia una protecció especial cap a unes institucions i unes mancances del que avui s’entén com estat de dret , que podien portar a l’arbitrarietat i que certes persones emparades per aquestes institucions es passessin de rosca, tot i que la pervivència dels abusos vagi més enllà del mateix Franco.
Conec un cas concret d’una mare soltera d’aquells anys: quan va infantar van aparèixer unes pies germanes que amb els arguments de les dificultats que li esperaven per estar fora de la ‘normalitat’, i reblant el seu sentit de culpa i les seves pors, la van espantar i li van fer donar la criatura en adopció. No li van prendre, només la van coaccionar. Els traumes psíquics d’aquesta decisió encara els arrossega...
Independentment de com estigui fet el reportatge, el tema que planteja, i els anys en els que han succeït aquests fets, crec que el que haurien d'originar és una investigació acurada -pel que vaig veure, alguns implicats són vius encara-, si més no, perquè qui vulgués pogués recuperar la seva família biològica.
No parlaven de fa 100 anys, parlaven de fa ben poc i amb quina tranquil·litat els implicats!
Un altre greuge que haurem de veure com d'altres, els crims, els morts sense nom... desesperança...
Certament, Júlia, hi ha l'aspecte del sensacionalisme i concretament en el reportatge el tipus de dramatització que van triar que és la tònica dels temps.
De fet, el que més em va cridar l'atenció és l'actualitat dels fets i el poc ressó -tanta gent que ho devia saber- que havien obtingut fins ara. I no m'estranyaria que públicament o en privat es justefiquessin les actuacions com un mal menor. Fins i tot, lamentablement, és possible que tot quedi en l'obllit dins de res.
Alberich, en el cas que coneixes i sintetitzes molt bé hi ha exactament el que va passar i potser encara passa. I per ser breu, i més enllà dels diners. és totalment inadmisible i penso que cal que es persegueixi.
Estic completament d'acord amb tu, Rita, sense matisos.
I fent una mica de broma, però menys de la que pot semblar, que Hisenda actuï per aclarir com ha anat la qüestió econòmica
I encara si el veiem, zel, que no ho tinc clar.
Publica un comentari a l'entrada