Montserrat Roig per ella mateixa

A mi m'heu de fer una entrevista? Feu-la als grans... Voleu joves? Jo vull dir els grans escriptors. Els joves, massa que ens han consentit... Sí, si que ho penso. A més, a les entrevistes moltes vegades tendim a donar una imatge diferent del que som, saps? Tothom dóna la imatge del que voldria ésser o almenys una de diferent... M'ho deia en Miquel Terradell fa poc: mai no es diu la veritat del tot en una entrevista. En Brossa segur que us va rebre a Balmes, oi?, a l'àtic aquell ple de paperassa on mai no escriu, no? Ningú no resulta com és, realment, encara que ho vulgui... Us voleu entrevistar amb mi i no amb la meva imatge? Veurem si ho aconseguim...

Lluís Busquets i Grabulosa: Plomes catalanes contemporànies. 1980


Els escriptors, simplificant i parodiant els amics, coneguts i saludats de Pla, els podria classificar en rellegits, llegits i fullejats. Després venen els matisos. D'escriptors amics, és a dir, rellegits, en tinc ben pocs, alguns més que d'altres; de llegits, força; en el cas dels fullejats, no cal entra-hi.

Quan vaig llegir l'homenatge que es preparava a la Montserrat Roig vaig pensar que pertanyia al meu grup d'escriptores llegides en un determinat moment i que després, no sé per què, es va convertir en fullejada, si exceptuo Digues que m'estimes encara que sigui mentida, llibre que em van regalar tot subratllat.

La paraula homenatge no m'agrada gaire perquè encara li trobo unes connotacions de vassallatge i no sóc gaire partidari dels tributs, ni de fer-ne ni de rebre'n. Entenc més les paraules celebració, aproximació, record -amb més o menys admiració- o alguna altra paraula més precisa que no se m'acut i que en algun moment trobaré. A més a més, en el cas de les dones, i sobretot si tenen un cert vessant feminista reconegut, jo, en tot cas, suggeriria feminatge (més que donatge). En fi, anem al gra, en saber de l'homenatge a Montserrat Roig em va semblar, com m'ha passat en ocasions anteriors, que era un bon moment per recuperar lectures o per fer-ne de noves, però encara no ho he fet i no sé per on començar. El que sí que he repassat són velles entrevistes, de l'època en què jo llegia l'escriptora. M'ha semblat que avui, en què preveig que hi haurà molta gent que parlarà de l'escriptora, de la periodista o de la presentadora amb més coneixement que jo, la meva aportació podria ser simplement recordar la Montserrat Roig de gairebé els inicis vista per ella mateixa, la que tenia conviccions, però també dubtes.

He copiat uns quants fragments d'una entrevista que va fer per al llibre La generació literària dels 70. Més tard, en altres entrevistes, ella mateixa recordava que algunes coses que deia ja no les diria o ja no les pensava. Malgrat tot, en aquestes ocasions, tampoc rebutjava el que va dir,es tractava simplement d'un altre temps de la seva vida, d'una vida tan curta.... Callo i la deixo parlar.


L'única cosa que sé en aquest moment és que m'interessa escriure, encara que no hi dono més transcendència que el fet que un fuster faci les taules ben fetes. Escric perquè alguna cosa s'ha de fer en aquesta vida.
Per a escriure, però, també em cal rebre abans unes experiències: no es tracta només d'omplir uns holandesos, sinó de comprendre el món, de donar-li una coherència literària.


I no vull ser un escriptor de diumenge a la tarda: tinc molta mania als diumenges a la tarda, són horrorosos, ensopits... El meu ideal seria passar-me quinze dies escrivint en una casa de pagès i passar els altres quinze del mes a Barcelona.


No crec que la meva feina d'escriptora em comprometi com a persona política. En la civilització actual, els intel·lectuals tenen una mena d'immunitat per anar pel món que no haurien de tenir: són gent privilegiada. És clar que com a persona haig d'estar compromesa, però no en tant que escriptora.


El realisme socialista, quan va sortir, podia ser interessant, però quan va esdevenir forma de cultura oficial al servei d'un determinat poder, va perdre tota la validesa, em sembla. L'erotisme? És un factor més a tenir en compte i he constatat que hi entrat més que no em pensava, a la meva obra: m'interessa com a descobriment d'unes relacions i com a desvetllament d'unes sensacions adormides. També aprofito elements autobiogràfics, però no faig autobiografia, tot i que només em veig capaç de parlar dels ambients que conec i dels seus personatges. Sí, m'interessa relacionar el fet literari amb el cinematogràfic i no considero una amenaça la cultura de la imatge, que pot ser tan vàlida com la de la lletra impresa. He pensat, fins i tot, en la possibilitat de fer guions de cinema: això m'apassionaria. Per ara, intento tot el que puc d'incorporar noves tècniques: a vegades per a explicitar una situació has d'aprofitar una tècnica de tipus visual. Dels directors de cinema m'interessen els que saben explicar una història: Visconti, Berlanga, Bardem, Polansky, Lubistch, Rossellini... En canvi, Antonioni em repugna, com el Fellini del “Satyricon”. ¿Quin és el fons del fons últim de la meva obra? Ui...! Quines preguntes...! Em nego a respondre, m'hi nego... En contrast, puc dir que la meva obra és molt arrelada al nostre context. Hem patit una fam històrica tremenda i alguns en participem, encara, com a adolescents; però em sembla que passa a tot arreu. M'interessa això d'aquí, crear noves coses; en definitiva, feina d'escriptor.


No, no tinc cap mena de problemes normatius; l'únic, si de cas, és el de riquesa lingüística [...] Em preocupa, ara, trobar una riquesa lèxica que no sigui forçada, una llengua que, coi, és parlada per la gent del carrer.


M'interessa el tema de la dona d'una manera relativa, relativa en tant que el relaciono amb els altres; la Simone m'interessa com a dona que s'ha fet uns farts de pensar -amb la sort de tenir un Sartre al costat- i la Virgínia com a escriptora. La situació personal davant d'això és molt ambigua, d'indefinició; em sembla que mai no escriuré res sobre la dona, perquè el que ens interessa, a les dones, és posar-nos a fer coses positives; ja ho faran els especialistes.


M'interessa tot, la gent, la humanitat, per pura xafarderia, eh! Em sento integradíssima en la meva societat petit-burgesa, perquè en sóc; si algú, dels qui viuen com jo, diu que és un marginat, no m'ho crec gens.


Ja he dit que no faig política quan escric, encara que per a escriure m'exigeixo a mi mateixa una concepció política del món; però no, no participo gens a fer la revolució, perquè tal com estan les coses, l'única manera de fer la revolució és anar amb metralletes a les muntanyes; i el dia que això s'aconsegueixi, nosaltres, com a intel·lectuals, no hi tindrem res a fer i haurem de fer el que ens manin. I em temo que haurà de córrer molta sang.


Oriol Pi de Cabanyes, Guillem-Jordi Graells: La generació literària dels 70. 1971.