són els batxillers també xafarders?

A l'institut anem preparant una revista digital que esperem tenir llesta a meitat de desembre. Es tracta de parlar una mica de tot, de qüestions domèstiques i d'esdeveniments de l'exterior. Voldríem que fos el primer número d'una publicació trimestral o, encara millor, bimestral. De moment, els temes, procedents d'alumnes -especialment-, professors i pares, els anem suggerint els editors, però també ens arriben propostes dels col·laboradors.

Una d'aquestes propostes consisteix a escriure una secció fixa en to d'humor sobre petits detalls de la vida i miracles de la gent del centre: que si tal surt a parella per setmana, que si aquella es pensa que l'institut és una passarel·la de moda... En fi, uns petits flaixos quotidians que procuraran no ferir cap sensibilitat.

Com que les dues que pensen investigar el seu entorn no van indicar cap títol, els editors vam suggerir els noms que crèiem que podien ser adients: tafaneries o xafarderies. Jo sóc partidari del segon mot, que em sembla que respon més a la finalitat de la secció perquè entenc que el que apareixerà a la revista va més enllà de la simple tafaneria, en el camí de la propagació de rumors algunes vegades sense base gaire sòlida. Després, reflexionant, vaig pensar que la meva tria potser no només es basava en el convenciment de la bondat conceptual, sinó també en el fet que en la meva llengua materna no existeix la paraula tafaner, perquè al meu poble als qui són especialment curiosos se'ls anomena batxillers (i aquí recordo quan ma mare em deia que no fos tan batxiller, no al·ludint l'excel·lència d'una fi del batxillerat que encara no havia començat, sinó la meva dèria d'estar pendent de les converses dels grans, sovint més interessants i sempre més misterioses que les de la gent de la meua edat). Sobre batxiller, Coromines -per reblar amb una autoritat- comença dient: 'el que ha rebut el primer grau acadèmic' (d'on, després, 'l'inclinat a tafanejar'), del francès bachelier id., antigament bacheler 'jove que encara no és cavaller' (i vol ser-ho)...

Tenint en compte que les dues alumnes que han proposat farcir la secció són de primer de batxillerat, la paraula batxilleries, que es prestaria al doble sentit, em sembla idònia per encapçalar les seves xafarderies o tafaneries, però arribat a aquesta conclusió, em torna a venir el dubte habitual: ¿més enllà de la dificultat de comprensió inicial de la paraula per part dels lectors previstos, fins a quin punt podem introduir mots d'una altra part del territori quan ja existeix el mot equivalent en aquest territori? ¿Poden coexistir dos mots amb exactament -o gairebé- el mateix significat, un dels qual significa una intrusió i un esforç, encara que també afegeix riquesa lingüística, mentre que l'altre suposa naturalitat i continuïtat?

Callo? Argumento i proposo? Esclar que més que batxilleries, insisteixo, s'escriuran, ho sé, xafarderies.