Inevitable el plor. El temps del calendari, inexorable, marca la data. El temps de la memòria, a vegades benèvol, fixa els moments, els eternitza, els reviu al seu aire: primers records de la casa amb persianes verdes als balcons -escletxes de sol i humitat de pluja-, i encara tots; llavis que besen i mà que acaricia; primaveres de flors i de promeses; estius inacabables de lentitud ara sublim i de nits a la fresca; tardors de comiats i d'enyorança i olor de fulles seques que cremen i una carta que arriba; hiverns d'olor de llenya al foc, si pot ser d'olivera, en casa segura, de fred a l'exterior i de neus escasses que deixen les mans balbes i l'esperit alegre. Menjars antics que fan olor de nou, llesques de mantega amb sucre. Cares i gestos esvaïts, llunyans però indelebles. I temps més acostats, i tantes coses, que no diré. Paraules que s'endú el vent i que el vent torna, potser ja no les mateixes. Cada objecte, cada olor vell -encara tan proper- un instant que s'allarga i es barreja amb tots els altres. Amor més sentit que confessat -aquesta incapacitat d'expressar-nos amb mots que hem tingut tots!-, com passa tan sovint.
I el plor que torna, avui també per mi, pel temps recuperat que ja només viu en la memòria -per què no té sentits tangibles la memòria?- que un remolí del temps esborrarà.
LES PERSONES GRANS NO MOLESTEN
Fa 8 hores
12 comentaris:
un petó.
T'han sortit les paraules del cor, les imatges de l'ànima, has recordat amb paraules uns sentiments profunds, un dolor sentit.
Aquest plor que torna, que no t'ensorri gaire, Miquel.
Una abraçada.
Una abraçada molt gran !! es un post preciós !!!
Avui, Miquel, mentre acomiades el teu dol particular, he sabut que aviat hi haurà un nou nebot o neboda a la família. La vida continua escrivint-se, amb mala lletra, però immillorables intencions.
te preguntes per què la memòria no té sentits tangibles, però tal com l'has escrita, a través d'estes "persianes verdes als balcons amb escletxes de sol i humitat de pluja", i tot lo demés, me sembla molt sensible i tangible.
una abraçada i molt de carinyo, miquel, com sempre.
Disculpes a tothom: vaig anar escrivint i al final vaig penjar-ho. Sé que no ho hauria d'haver fet.
Em va anar bé el teu petó, A., just quan encara estava en el plor :-)
Un petó.
És un dolor assumit, Violeta, que va i ve i sempre porta algun retret d'oblits sense culpa.
Gràcies per la teua abraçada; una per a tu.
Una abraçada, jaka. Em fa una mica de vergonya dir aquestes coses :-)
És com dius, Allau, morts i vides, alegries i tristors, i el temps que passa. Que el nebot o neboda, et porti alegria.
Ai, iruna, però ja no és pot tocar ni modificar, ha quedat petrificat, i en quedem pocs que poguem recordar-ho.
Una abraçada, iruna, sempre a la vora.
tinc la intangible sensació que els records dolorosos sòn fins fils que lliguen delicadament l'essència del que som, i eviten que l'amor es dissipi malbaratat, com si fos simple energia cinètica. les llàgrimes extemporànies ens fan companyia, son arrels que ens hi lliguen.
petó, tardà.
però la qüestió, Xenia, és, també, que els records, els fils, tenen dolor perquè tenen alegria, i sense el goig no hi hauria dolor. I aquesta merda de temps que passa que tu també saps.
Petó, intemporal :-)
exactament: alegria, dolor, olors, colors, sons i sensacions. vida, lligada amb un cordillet com un estel que va passant de mans, fins que no queda cap relleu per a prendre'l. llavors només queda la lletra escrita. no?
petó, diacrònic.
I a l'atzar de vent que el mou, aquest estel. I la lletra escrita que va com va... però demanar més és de covards.
petó, sincrònic.
He plorat amb tú pel teu dolor, pel meu dolor i per aquesta tristeza infinita de sentir-te orfe. Ja mai més em dirán cuídat , estas cansada, dorm... Ella notaba aquestes coses.
La meva mare va morí el 16 de març, maleits dies 16!
Una abraçada molt forta,
Blanca
Ja ho veus Blanca, mai més i tantes altres coses que no sabem explicar o no volem perquè som continguts. Aquesta tristesa que ja sempre serà nostra.
Una abraçada ben forta
Publica un comentari a l'entrada