Acabada la novel·la de Natsume Soseki, he llegit un llibre seu d'haikus. Voldria saber més coses de la història literària dels haikus, sobretot en l'aspecte conceptual. Tot i que el nom d'haiku sembla que es relativament recent, de la unió de haikai (humor) i hokku (no sé ben bé el significat), que dóna haiku; l'inventor del mot fou Masaoka Shiki (1867-1902). Llegeixo que en les darreres dècades han sorgit o s'han revifats nous corrents: l'haiku urbà, el de ciència-ficció, l'avantguardista o el de vers lliure... Mentrestant, aquí, els haikunistes segueixen les velles tradicions. És dir, que som més papistes que el papa.
El cel clar d'ahir amb núvols estirats, gairebé filiformes, em semblaven un presagi d'hivern esventat, desmentit per la calor i el comiat em permetia entendre un haiku de Yorie:
sol d'hivern
en els ulls del gat
la llum del mar.
I centenars de fotos fetes fetes aquests mesos amb dues càmeres que ja tenen la targeta formatada a l'espera de les imatges de tardor. Fotos ara oblidades al disc dur de l'ordinador a l'espera de passar al disc dur extern on ocuparan un espai que possiblement mai no serà repassat. Unes quantes salvades per raons diverses, com aquesta de la darrera nit d'estiu al sud, quan la Joana em diu que no cal que la faci perquè no sortirà res, però és veu la llum de Deltebre i els estels que l'ull nu ignora a causa de la contaminació lumínica.
La immensitat de fotografies que fem en aquesta era digital és espectacular. Per què fem tantes fotografies? Els motius són diversos i se me n'acudeixen uns quants. Però, perquè mostrem les fotografies? No ho tinc tan clar. Jo mateix vaig perdut amb el meu fotofília, sense saber quin sentit té; entenc que puc comunicar no importa què a través de les paraules, però de les imatges despullades i descontextualitzades...?
Per cert, de la mateixa manera que la digitalització permet jocs literaris encara poc explorats, també permet imatges que sobrepassen el concepte tradicional, més enllà dels efectes diversos que poden veure's en paper. Per exemple -i no sé si tots els ordinadors permeten observar els resultat-, fa uns dies vaig posar en la capçalera del bloc una imatge d'una paret il·lustrada d'una casa de Gràcia, després se'm va acudir que la pluja podia ser més real i vaig fer un primer intent ràpid per aconseguir-ho. És pot dir que això és una foto?
Com que en aquesta escriptura gairebé automàtica se me n'han anat els paràgrafs cap a la fotografia, aprofito per recordar als companys i companyes blocaires que pengen imatges que a vegades seria interessant veure-les més grans i això es pot aconseguir si quan les pugen tenen en compte que blogger ho permet -no importa la mida en què apareixen al bloc- sempre que s'hagi tingut en compte l'opció de “Configuració” següent: “Formatació”, “Mostra les imatges amb Lighbox”. Cal dir que no.
9 comentaris:
está molt bé, no se si té a veure amb aixó, o és una altra cosa.
http://kollonades.blogspot.com.es/2012/09/gifs-animats-dels-grafittis-de-bansky.html
salut
L'excés d'imatges, com l'excés de tot, fa que perdin interès. Es fan, en general, per al moment. Jo cada vegada en faig menys, de fotografies, és clar que no he estat mai una gran aficionada. L'important és la vivència i no pas la imatge, em sembla. L'afició a mostrar-les és un altre misteri, sovint també es cau en l'excés, com aquests blogs que t'amollen tot el seu viatge a la Polinèsia en dues-centes fotografies, una altra versió dels coneguts que et passaven la peli o les diapositives. De vegades he arribat a pensar que molta gent viatja més per tal de retratar i ensenyar que no pas per veure i viure. Un altra tema són les fotografies que s'envien als espais meteorològics, amb tal de sortir per la tele...
Francesc, la idea és la mateixa del teu "kollonades", encara que sense la gràcia dels grafits de Bansky.
Sí, Júlia, vivim, encara, en un món excessiu en què tot es repeteix fins a l'infinit de la nostra capacitat d'arribar-hi.
La vivència, a vegades, és la pròpia fotografia, com en el cas de la literatura -dels escriptors coneguts o no- és sovint l'acte d'escriure. Quant a mostrar les fotos, suposo que és el mateix que mostrar els versos o, si som més prosaics, la pintura de les ungles de peus i mans o ...
Amb l'arribada dels blocs i similars, tenim la sort que no ens atabalen amb reunions a casa per passar diapositives o mirar les fotos en paper; aquest és un guany important que encara no s'ha desenvolupat suficientment.
Ei Miquel !! les teves fotos son impressionants m'encanten i llegint-les vaig seguint una mica la teva vida, per mi una imatge si que val mes que mil paraules es una forma rapida de copsar una historia i descobrir tot el que hi ha al darrera, imaginació !!!
I en quant a fer-se pesat amb les fotos... ningú està obligat a mira-les com ningú està obligat a llegir les històries dels blocs.... per mi els meus blocs son com diaris personals, recordatoris, m'agrada recordar moments viscuts i casi sempre una fotografia es la manera mes rapida se sentir l'emoció del instant.
El mon de la fotografia es fantàstic !!!
Ei! No coneixia el teu Fotofília! Ara ja el tinc enllaçat al Banc amb Vistes.
Jo sempre he procurat fer una bona selecció de fotos quan he organitzat un passe de diapositives. En algun cas amb audio, per fer-ho més suportable. L'ultim cop que ho vaig fer (amb projector i tal) vaig passar 12 diapositives. D'això ja fa molts anys...
Tampoc suporto lo dels àlbums amb centenars de fotos...
Em considero de l'antiga escola i tot i que ja fa quatre anys que tinc rèflex digital, quan disparo penso molt en la feina que tindré, després, a processar, seleccionar, arxivar i fer còpia de seguretat. Això fa que em contingui una mica.
De tota manera, el teu post m'ha fet pensar que de vegades potser he penjat "massa" imatges en els meus posts. Intento explicar les coses amb imatges. Lo d'escriure em costa una mica, encara que amb aquest comentari que t'he fet no ho sembli :D
Una abraçada
M'oblidava...
En el "Llibre Primer" tinc activat (si) el "mostra les imatges amb Lighbox"
Prova-ho! Clicant a sobre les imatges si que les pots veure ampliades!
Jo crec que depèn més de la mida que selecciones al penjar-la al blog.
Una altra abraçada
Gràcies, Jaka, ets una amiga :-)
És veritat que les fotos, o algun tipus de fotos, mostren qui les fa, si no per la qualitat, sí per la tria. També penso que en alguns casos les imatges mostren més condensació i intensitat que unes quantes paraules. I de la mateixa manera que amb les paraules no sempre diem amb precisió el que volem dir i encara menys ens interpreten com volíem, amb les imatges passa el mateix. En definitiva, sigui amb el mitjà que sigui, presentem per als altres, però sobretot per a nosaltres, i amb prou feines ens acabem d'entendre. Ep, dic, jo!
Gràcies per l'enllaç, fra Miquel.
Dotze diapositives són suficients per explicar qualsevol cosa; després dotze més, i encara dotze, etc., perquè la vida continua.
Compartir imatges amb els altrs és més difícil que compartir paraules perquè és molt difícil fer "sentir", "comunicar", només amb fotos, tot i que en el meu cas construir imatges visuals m'és força gratificant i una excusa per justificar les meues distraccions en determinats moments.
La veritat és que jo quan disparo no em plantejo gaire res més que l'instant, després aprofito i rebutjo sense problema i sovint quedo decebut dels resultats que són millors en la idea que en la seua plasmació.
És clar que si cliques sobre les petites imatges del bloc surten ampliades amb el Lighbox activat, però sempre amb una mida estàndard que en cap cas arriba a ocupar més que una petita part de la pantalla de l'ordinador; si no el tens activat, el clic sobre una imatge l'amplia a la mida real, és a dir, a la mida que l'has pujada.
ja he desactivat el lightbox als "impares"
com ho has fet, això de la pluja?
ptons
Ben fet, Xènia, cal veure les fotos amb una mica de plenitud.
Força fàcil. A través d'un programa gratuït baixat de la xarxa que es diu PhotoScape i que permet fer gifs animats. Es tracta d'anar posant diverses vegades la mateixa foto, però esborrant i afegint gotes de pluja en cada una. En el meu cas l'efecte és molt elemental i maldestre, però les imatges que suggereix en Francesc són molt boniques.
Petons
Publica un comentari a l'entrada