Dimecres de cinema. Verdi. Una pel·lícula divertida i inquietant -torno a fer servir el mateix adjectiu que en el poema d'ahir. Dualitat. Múltiples complicitats; més de les imaginades abans d'entrar a la sala. Fins i tot trobo una semblança física, que s'accentua, es perd i reapareix durant el transcurs de la història, entre el professor i un excompany de feina. I a cada moment la pregunta clau: què passarà després?
He intentat penjar un fragment de la pel·lícula, però totes les versions en llengua francesa no admeten anar més enllà de You Tube. En canvi, he trobat un altre vídeo força interessant. Asseguro que François Ozon no té veu de contratenor, són coses del doblatge.
3 comentaris:
Fa dies que tinc ganes d'anar a veure-la. A veure si trobo el moment! Ara no tinc temps de veure el vídeo, però al vespre me'l miraré.
Ospa! M'has fet venir ganes d'anar-la a veure! He vist el tràiler a la pàgina del Verdi.
Gràcies
Troba el moment, Carme, que la peli s'ho val, i no crec que t'ho digui perquè em deixi emportar encara per la meua exprofessió. El vídeo també és divertit.
De res, fra. És una molt bona peli que, a diferència de tantes altres, implica l'espectador en el seu joc, i això sempre és d'agrair.
Publica un comentari a l'entrada