l'ofici (o l'art) d'escriure i l'art de ser llegit

La Pilar Rahola comença així la seua columna d'avui a “La Vanguardia” titulada “L'ofici d'escriure”:

Acabo d'escriure "fi" en un text literari -suposo que és una novel·la- que m'ha ocupat la major part del temps que esgarrapo a la feina.
Confesso que ha estat un moment màgic, gairebé feliç. Durant els darrers mesos d'aquesta fascinant aventura, la idea d'aturar màquines i no fer altra cosa que escriure s'havia convertit en un desig abrandat i punyent. Amb permís de família i amics, no hi havia res que em donés més plaer. Lentament s'anaven aixecant els castells que la meva ment havia construït en secret, potser d'amagat de mi mateixa, i personatges i paisatges passaven a formar part d'una altra esfera que deixava de controlar. I en un moment determinat, ja no depenien de mi.

Bé, el text es pot llegir sencer aquí i pot estimular petits debats interessants, començant pel el mateix significat de la paraula escriptor, que té una definició probríssima al DIEC, continuant per “Aquest és un país ple de magnífics poetes de poble”(?), i, encara, abans de llegir res, per la diferència de matís en el títol segons sigui la versió en català o la castellana: “El arte de escribir”.

En definitiva, la Pilar Rahola ens diu que ha acabat una novel·la, que s'apropa amb humilitat a l'ofici d'escriure i que admira l'ofici i els grans escriptors productors d'obres perdurables. No tinc cap interès immediat a comentar tot l'article, i ja he dit més del que em proposava, sinó només un petit fragment, el que diu: No. No cregueu que la meva autoestima arriba al punt de pensar que he fet ves a saber què. Sortosament, són els lectors i no els autors els que posen les obres a lloc, i algunes duren poc, d'altres molt, d'altres per sempre.

Quants llibres es publiquen cada any en català? No ho sé, però sí que sé que alguns amb prou feines arriben a algunes llibreries (o a la venda per internet), que d'altres ocupen prestatges ignots des del mateix moment de la seva aparició, i que, dels milers de llibres editats, una part mínima rep publicitat als grans mitjans de comunicació. La novel·la, o no, de la Pilar Rahola, ja ha tingut publicitat en un dels diaris més llegits del país, abans fins i tot de saber-ne, no ja l'argument o el títol, sinó ni tan sols la data de publicació o l'editorial que se'n farà càrrec, que no dubto que farà un bon negoci.

No, no, actualment els lectors no posen les obres enlloc, perquè sense publicitat, la que sigui i com sigui, també dels crítics literaris, sempre d'una certa extensió, rarament hi ha lectors (família, amics i coneguts no podem dir estrictament que entrin en la categoria de lectors). Després, els llibres queden o no, encara que tots, tots els que no acaben a les llibreries de vell, s'acaben venen a un euro (cert que hi ha qui se'ls emporta sense pagar), com els que aquests dies tinc a la capçalera.