aquest diumenge, ball de disfresses

Entro un moment al mercat a comprar els llegums de dinar. M'explico amb els dits: n'aixeco quatre i assenyalo els cigrons. Feta la pesada, els mateixos quatre dits i indico les llenties. Ni una paraula, només somriures compartits perquè la música ens impedeix qualsevol altra comunicació. En un petit clar entre parades ballen dues de les meues verduleres, la pollera, altres paradistes reconegudes però no freqüentades i alguns no identificats. S'acaba el ball i és la diàspora. Suposo que de tant en tant es tornaran a trobar en una dansa ancestral que per un moment dissiparà qualsevol pensament que no sigui el de la pertinença al clan.

Ah, els mercats! L'últim reducte genuí del comerç tradicional on conviuen tots els aliments. Un clos que, pràcticament desaparegudes les petites botigues de barri -sí, cert, algunes reconvertides per gent d'altres països il·luminen un tall de carrer fins a altes hores- els compradors van substituint pels supermercats, per les grans superfícies, per les complicitats escasses, pels silencis que només es trenquen en arribar a la caixa.

Llarga vida als mercats!

P. S. Aquesta nit, just abans que a la tele entrevistessin l'impassible, sensible i impacient Junqueras, tornava a casa i just davant meu anava una parella disfressada. Ell, tot vestit de blanc, amb unes ales esteses més aviat curtes i amb alguna ploma despenjada; ella, amb vestit llarg, de negre absolut, portava una dalla. Les mans agafades. M'ha semblat una composició entendridora que segur que algú devia batejar com L'àngel de la mort.