l'autoria dels anònims o Catalunya serà eròtica o no serà!

No estic segur si fa dos posts la Júlia escalfava motors per fer una proposta de celebració amb motiu dels vint-i-cinc anys de la mort de Pedrolo i qualsevol dia ens convidarà a concretar una moguda als blogs el dia 26 de juny. Al mateix temps, la Montserrat parlava també de Pedrolo. Diu, la Júlia, que Pedrolo és un escriptor una mica oblidat (obviem el Mecanoscrit i alguna altra obra d'ús a les escoles i instituts), injustament oblidat. Es refereix, esclar, a l'oblit institucional i públic. No sé si en la vida dels particulars Pedrolo és molt o poc present. De tota manera, la llista dels injustament oblidats seria llarga i la dels injustament promocionats potser també, i la lluita contra les injustícies un deure cultural i cívic inacabable.

Jo he de dir que fa uns quants anys que no llegeixo res de Pedrolo i que l'he llegit poc; tampoc entra en els meus plans llegir-lo gaire més, però la veritat és que els meus propòsits lectors cada dia són més vagues i em deixo portar per la meua espontaneïtat a partir d'un estímul qualsevol. Curiosament, i no sabria dir per quin motiu inicial ara mateix, fa unes setmanes fullejava un llibre que mai ha quedat clar sí és o no seu. Em refereixo, evidentment, a Els quaderns d'en Marc, una obra eròtica publicada per primera vegada a El Llamp, dins de la col·lecció amb l'eloqüent nom de “la Cuca al Cau”; no he vist l'edició posterior de l'editorial La magrana, però suposo que continua figurant com d'autor anònim. Tot i així, i tenint en compte que públicament Pedrolo mai va confirmar l'autoria del llibre, la Viquipèdia i algunes webs de literatura no dubten a atribuir-li. La contribució més aclaridora, encara que no definitiva, a la possibilitat que l'escriptor fos l'autor dels Quaderns jo l'he llegida en un article que l'editor Enric Borràs va escriure a Vilaweb fa deu anys. En copio uns fragments, però és pot llegir sencer aquí.

 

Un dia de final del 1984 m'aparegué un missatger amb un sobre voluminós. No hi havia remitent i el vaig obrir, un sobre més petit amb una carta adreçada a mi i una pila de fulls de color groguenc que em recordaven alguna cosa que havia vist i que, en aquell moment, no sabia ben bé on... A resultes d'aquesta anònima tramesa, pel Sant Jordi del 1985 editàrem els 'Quaderns d'en Marc' (dins la Col·lecció 'La Cuca al Cau'), la novel·la eròtica original en llengua catalana més reeditada. En una visita d'en Pedrolo, poc abans de la Diada del Llibre, em va plaure de fer-li a mans un exemplar del primer volum dels Quaderns. Llavors, a l'instant, me'n vaig recordar, ell mateix m'ho havia contat quan, aquell llunyà 1977 vaig ser per primera volta al seu pis: des que havia perdut l'original d'una novel·la que usava —ara seria anacronisme prehistòric— un paper especial que, tot picant l'original amb la màquina d'escriure, alhora se'n feien dues còpies en una mena de paper molt fi que duia entreposats dos fulls de paper carbó d'un sol ús. Les còpies eren del mateix color groc que les que tenia aquell dia al damunt de la taula al costat de les galerades i també —quina troballa!— l'anònim original dels 'Quaderns d'en Marc'.

[...]

No gosaria, com sí que ho fa la Institució de les Lletres Catalanes al seu 'Qui es qui', posar a la llista de l'obra escrita per en Manuel de Pedrolo els 'Quaderns d'en Marc', perquè ell sempre m'ho negà. Però si algú em demanés la meua opinió, diria que al meu entendre sí, tot m'indica que n'era l'autor. En aquest punt, de qui hem de fer de cas?

 

Per als qui no hagin llegit Els quaderns d'en Marc, siguin o no de Pedrolo, en transcric un fragment sense cap ànim especial d'estimular-los, només com a mostra:

 

 

Allargant una mà, l'he tocada, i ella, que de sobte ho ha entès, ha avançat més el pubis; els dits han desaparegut entre els llavis, buscant el clítoris, i aleshores l'he anada masturbant mentre cavalcava l'Elisa.

-No t'estàs de res! -ha fet.

És que sou delicioses.

-Amb aquesta panxa?

-Amb aquesta panxa.

Ha unit els seus dits als meus, palpant-se com si fos el sexe d'una altra, i ha estat un encert, car fet i fet li ha calgut acabar sola. El semen, furient, avançava cap al gland i he hagut d'abandonar-la en ple abrandament per engrapar les anques de la dona al moment que la inundava amb la meua ejaculació. Era meravellós sentir-la com continguda, frenada, rajant a petits brolls que m'augmentaven el plaer mentre ella gemegava com una criatura.

Fins que ja érem a la cuina, on ens rentàvem, no he pensat que allò havia estat una autèntica bacanal, més agradable pel fet que era espontània, sense premeditacions, i a elles també se'ls devia acudir, car l'Elisa ha comentat:

-No tenim vergonya...

La Nina, més descarada, ha rigut:

- I què en vols fer de la vergonya? Jo, la veritat, més m'estimo tenir la figa plena de cigala.

-Nina! -l'ha reptada la seua germana-. Aquestes no són maneres de parlar.

Ah, no? Per què?

-Perquè no està bé. De vegades no sé com ets...

-Com sóc, dius? -S'ha aixecat de damunt la palangana i ha començat a eixugar-se pràcticament a les palpentes, perquè amb aquella panxa l'entrecuix no se'l veia pas-. He fotut amb un home que trempava com un cavall... Havies d'haver vist com em llepava el trau i com després, quan encara em corria, me la clavava al cul... Però això ja ho has vist. Aleshores, quan em passen aquestes coses, tinc ganes de desfogar-me, de dir-ho tot pel seu nom. Tan estrany ho trobeu?

-No, Nina -li he dit abans que l'Elisa pogués obrir la boca-. En aquests moments es pot dir tot. Posem un parèntesi en la nostra vida de persones convencionals.