Los dos eran buenos
escritores, como debían serlo los periodistas deportivos. El arte de
escribir esa clase de noticias siempre me había asombrado. Nueve de
cada diez veces el lector ya conoce el resultado de tu artículo
antes de leerlo; sabe quién ganó, probablemente incluso vio el
partido. Pero lo lee de todas formas y has de encontrar una forma de
escribir con una perspectiva y un punto de vista que le de frescura.
Michael Connelly: La
oscuridad de los sueños.
S'acaba el partit i rebo algunes
mostres de l'enginy popular a través de whatssapps. Amb una sola
copa l'índex d'alcoholèmia és baix i caldrà esperar altres copes,
sobretot la de la Champions, que sempre va més carregada, per
augmentar de manera proporcional l'eufòria. Pujo pel passeig de Sant
Joan i m'endinso pels carrers de Gràcia, on no sembla que el
diumenge presenti gaires novetats, ni a les places; a penes algun
clàxon llunyà i el motor de l'helicòpter que fa voltes
concèntriques -duraran fins ben passada la mitjanit- vigilant qui
sap què. A la plaça del Sol -els Verdi queden més amunt- algú ha
muntat una pantalla petita i uns quants miren Temps moderns. Fa de
bon estar a la fresca mentre els periodistes -avui també invitats de
gala, saberuts i subtils- van desgranant jugades, crítiques, elogis,
repassen el passat, preveuen el futur -en l'entremig els horripilants
vídeos musicals de jugades accelerades i colors excitats-, en
múltiples variacions que sobretot tenen de nou la tecnologia, el to i els noms dels
futbolistes. Charlot i les tertúlies esportives: el temps aturat i les complicitats
dels diumenges.
3 comentaris:
i visca el Barça (malgrat tot) :)
Això: Visca el Barça!
No puc fer més que sumar-me a la saviesa del vostre desig, la resta són bagatel·les :-)
Publica un comentari a l'entrada