Les llibreries de vell són, com se
sap, les més propenses a l'aventura, és a dir, a visitar-les sense
cap idea preconcebuda i acabar sortint amb qui sap què. En les
altres, les de les edicions recents, també és possible aquesta
aventura de l'atzar, però molt menys; un ja sol saber què trobarà,
encara que la sorpresa pugui arribar quan et diuen que aquell llibre
que es va publicar fa dos o tres anys fa temps que ja no està en cap
prestatge o, fins i tot, que no l'han vist mai.
En les llibreries de vell, sovint entro
pel simple gust de relaxar-me, de fer una pausa durant un passeig
massa apressat. Cada vegada que desapareix una d'aquestes llibreries
dels meus recorreguts habituals em sap greu ni que sigui per egoisme.
Em va passar amb la Canuda, que avui esmento particularment perquè
he descobert una de les seus filles. Baixava pel carrer Bruc, per la
dreta, quan sobtadament, entre Consell de Cent i Diputació, m'he
fixat que a l'altra banda hi havia una llibreria nova, al menys per a
mi. M'hi he apropat. A la porta hi havia tres persones i a la seua
esquerra i a sobre un rètol amb el nom: Kepos-Canuda. He preguntat.
Efectivament, un dels llibreters de l'antiga casa ha muntat la nova,
més petita, però que recorda en alguns aspectes la vella. He entrat
un moment -les llibreries sense visitants són un pèl tristes, però
ja era l'hora de plegar- i el propietari m'ha explicat quatre
detalls. En primer lloc -em sembla que textualment-, que el seu fons
no és fonamentalment de llibres de bibliòfil ni de llibres de
batalla (ja podeu pensar quins són els llibres de batalla). Sembla
ser que la mitjana d'edat dels bibliòfils sobrepassa la seixantena.
Per què no hi ha bibliòfils joves? Ha estat sempre així? Per què
hi ha bibliòfils? Hi ha especulació bibliòfila? Em sembla un tema
interessant, com a mínim curiós. De llibres de batalla se'n poden
trobar a molts llocs. Què queda entre uns i altres llibres?
Bé, qualsevol dia en podem parlar de
tot plegat. De moment, deixo constància de l'existència de la
Kepos-Canuda, que ja porta, crec, més d'un any oberta, i jo sense
saber-ho malgrat que està dins del meu radi d'acció. Imperdonable.
3 comentaris:
No hi he estat tot i que vaig llegir a algun diari un reportatge sobre ella. El fet és que tot desapareix del 'centre' i ho hem d'anar a buscar aquí i allà, encara que al menys algunes coses revisquin en algun indret.
és el més semblant al paradís, terrenal per suposat.
En el cas de les llibreries de vell, Júlia, veig que algunes ja pràcticament operen més per internet que en els seus locals.
Per estar-s'hi una estona, Francesc, que els paradisos eterns deuen ser cansats.
Publica un comentari a l'entrada