La majoria dels qui em coneixen saben
dels meus ancestres remots a Egipte, emigrats i consolidats en terres
balcàniques, i per bé que la meua educació estricta en l'ortodòxia
catòlica peninsular em va fer oblidar els meus orígens, alguna
cosa deu quedar que fa que el meu esperit es trasbalsi quan li
arribin indicis en formes variades dels antics temps. És el que em
va passar l'altre dia baixant per Via Laietana entotsolat en els meus
pensaments, és a dir, amb la ment en blanc. Sobtadament vaig sentir
una aroma tènue, subtil, gairebé imperceptible i, amb el nas atent,
la vaig anar seguint i seguint, i es feia més intensa, més viva,
més acolorida, més embriagadora, més vibrant. Finalment vaig
arribar al lloc on es cuinava la música. Em vaig aturar, vaig mirar,
vaig començar a assaborir i vaig seguir les cuineres fins al seu
punt de destí del dia, el mercat de Santa Caterina.
Les noies de la Balkan Paradise Orchestra continuaven a les portes del meu antic mercat guisant,
interpretant un receptari conegut, posant pebre, espècies, els seus
condiments personals, i jo tastant i tastant, alimentant-me, atents
només els sentits més primaris en el retrobament accelerat de les
velles melodies.
No sé si la Balkan Paradise Orchestra,
acabada de formar, tindrà una vida llarga i plena, però jo els la
desitjo. Com també desitjo que la seua música no només es tanqui
en parets, per molt distants que estiguin unes de les altres, sinó
que recorri carrers, volti places, vagi per pobles i ciutats,
travessi fronteres, que les músiques nòmades moren quan queden
quietes.
2 comentaris:
com han arribat les balcàniques a Moliendo cafè?, un misteri pel professor d'Arbò
Home, Francesc, les nòmades -i els nòmades- porten la seua música, però també agafen les melodies populars dels llocs per on passen i les fan seues, al seu estil. Avui no cal que consultem el professor d'Arbó.
Publica un comentari a l'entrada