3.5.15

aquest diumenge, música nòmada


La majoria dels qui em coneixen saben dels meus ancestres remots a Egipte, emigrats i consolidats en terres balcàniques, i per bé que la meua educació estricta en l'ortodòxia catòlica peninsular em va fer oblidar els meus orígens, alguna cosa deu quedar que fa que el meu esperit es trasbalsi quan li arribin indicis en formes variades dels antics temps. És el que em va passar l'altre dia baixant per Via Laietana entotsolat en els meus pensaments, és a dir, amb la ment en blanc. Sobtadament vaig sentir una aroma tènue, subtil, gairebé imperceptible i, amb el nas atent, la vaig anar seguint i seguint, i es feia més intensa, més viva, més acolorida, més embriagadora, més vibrant. Finalment vaig arribar al lloc on es cuinava la música. Em vaig aturar, vaig mirar, vaig començar a assaborir i vaig seguir les cuineres fins al seu punt de destí del dia, el mercat de Santa Caterina.

Les noies de la Balkan Paradise Orchestra continuaven a les portes del meu antic mercat guisant, interpretant un receptari conegut, posant pebre, espècies, els seus condiments personals, i jo tastant i tastant, alimentant-me, atents només els sentits més primaris en el retrobament accelerat de les velles melodies.

No sé si la Balkan Paradise Orchestra, acabada de formar, tindrà una vida llarga i plena, però jo els la desitjo. Com també desitjo que la seua música no només es tanqui en parets, per molt distants que estiguin unes de les altres, sinó que recorri carrers, volti places, vagi per pobles i ciutats, travessi fronteres, que les músiques nòmades moren quan queden quietes.
 
 

2 comentaris:

F. Puigcarbó ha dit...

com han arribat les balcàniques a Moliendo cafè?, un misteri pel professor d'Arbò

miquel ha dit...

Home, Francesc, les nòmades -i els nòmades- porten la seua música, però també agafen les melodies populars dels llocs per on passen i les fan seues, al seu estil. Avui no cal que consultem el professor d'Arbó.