aquest diumenge, temps vells, himne accelerat.

M'agrada quan arriba el bon temps i la gent -turistes a part- troba temps per passejar sense pressa, fins i tot per seure sense cap altra finalitat que deixar córrer el temps.

M'agrada trobar personatges singulars -n'hi ha uns quants al país- , com en Pep Doménech, que es va comprar una pianola a Nova York per 300 euros i en va invertir 9.000 en la seua restauració, i ara la toca en espais públics i aconsegueix que passat i present siguin u, encara que el miratge duri un moment, i que els espectadors oblidin, durant aquest instant, temps i espai, malgrat el soroll constant del trànsit que s'encaparra a recordar la realitat: sempre tanta pressa, tantes coses a fer, tantes obligacions.

Ahir i avui, en Pep ha acabat la seua actuació al carrer Girona -diumenge darrer dia- amb una cançó curiosa: Himne a Barcelona. No n'he pogut treure l'entrellat. Sé que la música és de Rafael Martínez Valls, compositor d'Ontinyent que va viure durant molt temps a Barcelona. És d'ell la Cançó d'amor i de guerra i moltes altres composicions conegudes. Però, i aquest himne, interpretat per la Companyia Chirivari? Té lletra? Va intervenir Josep Maria de Sagarra en el llibret? Preguntes sense resposta, de moment. Tant li fa, ara, avui la qüestió és fer una pausa, escoltar. Potser un altre moment se'm desvetllaran soles les petites curiositats, o no.