-Carai!
El crit absolutament sentit de
l'espectadora de dues files enrere -sala Néstor Almendros- quan
s'acaba la darrera escena i la pantalla s'ennegreix ens fa esclatar
en un riure espontani de modulacions discretes. Carai! Hi estem
d'acord.
El que no sabria dir és si el seu
carai és per la magnitud de la tragèdia -potser no calia tant, però
ja es veia venir, i més si has llegit Roth-, perquè el negre
apareix tant de cop, perquè Lear se suïcida en lloc de morir de
pena, perquè és Lear en comptes de la gavina... Tampoc no sabria
explicar el nostre riure. Les espontaneïtats sovint són
inconscients.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada