Vaig llegir que a les
proves literàries de la Selectivitat van posar dos cafès, el de la
Marina i el de la Granota. Passo de llarg del de la Marina i entro
en el de la Granota. El temps és un buf. Ja fa deu anys de la mort
de Jesús Moncada, que vaig saber en una hora d'esbarjo a l'institut,
i encara el veig en un crepuscle de Sant Jordi firmant i dibuixant
dedicatòries a la Gran Via, davant de la llibreria Ona.
Vaig recordant el vell
Cafè:
Allò del Florenci va
començar que ja es volia fer l'horeta d'anar a dinar -em digué el
vell Cristòfol a la Granota mentre bevíem cafè, abans d'encetar la
partida de botifarra.
“Un barril de sabó
moll”
Continuo uns dies més
tard:
L'autocar de línia,
aquell autocar que hauria valgut més que mai no hagués arribat a la
vila -segons una testimoni a la qual calgué revifar amb aigua del
Carme, ja que li vingueren basques i es desmaià d'horror durat el
procés, en recordar els esdeveniments- carranquejava per la cinta
negrosa de carretera...
“Guardeu-vos de
somiar genives desdentegades”
M'imagino els nois i
les noies, jovenets, llegint les paraules de Moncada: el Cafè, la
botifarra, l'aigua del Carme...? Els ha guiat algú entre aquestes
peces arqueològiques per a la majoria? Potser tampoc calia. A la fi, cada generació
fa la seua lectura i només cal la guia de l'autor. I que sigui per
molts anys, Jesús Moncada.
5 comentaris:
Es l'eternitat de l'escriptor que queda en les pàgines dels seus llibres, i en llegirlo reviu en l'inconscient de molts que ja haviem oblidat que fa 10 ANYS que ens va deixar.
El temps vola i el món literari és com la borsa, puja i baixa i afecta morts i vius.
Falta un fragment del camp de futbol que es va inundant quan puja l' Ebre.
És el fragment que em ve primer al cap quan penso en el cafè de la Granota.
Sí, Francesc, els escriptors -alguns- ho tenen fàcil per ser immortals.
Res no para i tot recomença, o gairebé, Júlia, tot i que alguns es mantenen més o menys estables.
Vos dir el conte que acaba així, Assum?: "Mai no s'havia vist una cosa com aquella: els nostres lliscaven igual que carpes, fins i tot el botiguer, agullonats pel públic que, amb l'aigua al turmell, es desfeia a crits; cada atac era, gairebé, un gol segur. Ens vam parar al sisè, noi; no es tractava d'escarnir-los sinó de guanyar-los. Prou desgràcia tenien, els pobres, de no saber què era un riu."
Real com la vida.
:-)
Publica un comentari a l'entrada