13.6.15

ara que fa deu anys


Vaig llegir que a les proves literàries de la Selectivitat van posar dos cafès, el de la Marina i el de la Granota. Passo de llarg del de la Marina i entro en el de la Granota. El temps és un buf. Ja fa deu anys de la mort de Jesús Moncada, que vaig saber en una hora d'esbarjo a l'institut, i encara el veig en un crepuscle de Sant Jordi firmant i dibuixant dedicatòries a la Gran Via, davant de la llibreria Ona.

Vaig recordant el vell Cafè:

Allò del Florenci va començar que ja es volia fer l'horeta d'anar a dinar -em digué el vell Cristòfol a la Granota mentre bevíem cafè, abans d'encetar la partida de botifarra.
“Un barril de sabó moll”

Continuo uns dies més tard:

L'autocar de línia, aquell autocar que hauria valgut més que mai no hagués arribat a la vila -segons una testimoni a la qual calgué revifar amb aigua del Carme, ja que li vingueren basques i es desmaià d'horror durat el procés, en recordar els esdeveniments- carranquejava per la cinta negrosa de carretera...
“Guardeu-vos de somiar genives desdentegades”

M'imagino els nois i les noies, jovenets, llegint les paraules de Moncada: el Cafè, la botifarra, l'aigua del Carme...? Els ha guiat algú entre aquestes peces arqueològiques per a la majoria? Potser tampoc calia. A la fi, cada generació fa la seua lectura i només cal la guia de l'autor. I que sigui per molts anys, Jesús Moncada.

5 comentaris:

FRANCESC PUIGCARBÓ ha dit...

Es l'eternitat de l'escriptor que queda en les pàgines dels seus llibres, i en llegirlo reviu en l'inconscient de molts que ja haviem oblidat que fa 10 ANYS que ens va deixar.

Júlia ha dit...

El temps vola i el món literari és com la borsa, puja i baixa i afecta morts i vius.

Assum ha dit...

Falta un fragment del camp de futbol que es va inundant quan puja l' Ebre.
És el fragment que em ve primer al cap quan penso en el cafè de la Granota.

miquel ha dit...

Sí, Francesc, els escriptors -alguns- ho tenen fàcil per ser immortals.

Res no para i tot recomença, o gairebé, Júlia, tot i que alguns es mantenen més o menys estables.


Vos dir el conte que acaba així, Assum?: "Mai no s'havia vist una cosa com aquella: els nostres lliscaven igual que carpes, fins i tot el botiguer, agullonats pel públic que, amb l'aigua al turmell, es desfeia a crits; cada atac era, gairebé, un gol segur. Ens vam parar al sisè, noi; no es tractava d'escarnir-los sinó de guanyar-los. Prou desgràcia tenien, els pobres, de no saber què era un riu."
Real com la vida.

Assum ha dit...

:-)