-Ahir el gat va arribar amb una rata a la boca que feia més d’un pam.
-I què et va dir?
-Va dir-me que li fes un estofat de rata.
-Li vas fer? –la seva mirada insinua que voldria sentir un no.
-Quin remei...
-Aquest gat es pensa que és molt.
(M’adono casualment que a la Universitat Paul Valéry de Montpeller (Montpelhièr, Montpellier), a la pàgina “Le catalan a la université Paul-Valéry”, m’han nomenat pàgina web de la setmana (un bloc littéraire original, diu la recomanació de Michel Bourret ). Els ho agraeixo o, millor, li agraeixo; sempre fa gràcia assabentar-se que et llegeixen fora de la xarxa d’amics. Espero que l’apunt d’avui no suposi la meva immediata defenestració. Què us sembla la publicitat que fan del català?)
MOLT MÉS QUE UN EMBOLIC DOMÈSTIC
Fa 2 hores
11 comentaris:
ostres, pere.......
justament ara tenia esta curiositat, pensar que va ser precisament llegint un cementiri marí, traduït del francès al català, com va descobrir que podia escriure la llengua que sempre havia parlat, i això al cap de molts anys d'estar parlant-la, vivint-la, pintant-la, sentint-la, i d'haver estat ensenyat a escriure en una llengua diferent.
me va impactar escoltar el jesús moncada explicant-li a raimon esta seua primera experiència de lectura en català. a raimon, en canvi, no va estranyar-li gens, perquè ell va viure la mateixa experiència.
me sento "massa exigent" quan penso que encara no he trobat una llengua escrita amb la qual pugue sentir-me prou identificada.
potser si també hagués viscut en un cementiri, sabria millor valorar les flors que hi van néixer i que encara hi creixen, en lloc de pensar que no són "prou exactes". i anar olorant-les, mirant-les, regant-les... trobant-les.
i tu dius que era lent, escrivint, moncada? quan vaig saber que va tardar tant a trobar rastres de la seua llengua escrita, vaig pensar que encara va ser veloç i valent i tot, d'atrevir-se a escriure-la. potser ni velocitat ni valentia, ben bé, sinó més aviat pura il·lusió, o necessitat.
la traducció d'aquell valéry, trobes que van escriure-la per fer "publicitat del català"? les traduccions, són per a fer publicitat de la llengua en què són traduïdes? pensava que eren més aviat per a difondre la literatura, per a aproximar-la a persones que parlen altres llengües... potser sí que també ho fan "per fer publicitat"...
en qualsevol cas, m'emociona pensar que amb lo poema del cementiri van aconseguir que el jesús moncada, a més de llegir valéry, a qui ja havia llegit en francès, pogués llegir en la seua pròpia llengua.
bona nit, pere
Ostres Pere, Montpellier té una gran universitat i es una ciutat amplia i bonica, hi tinc familia, per aixó t'ho dic, i ja ho veus, et llegeixen i et citen. Enhorabona!
La relació francesa amb el català i el tractament que en fan mereix una reflexió molt llarga i aprofundida, tenen un problema -o molts-.
De tota manera, veig que milloren, ja que remarquen el teu blog, anem bé, anem bé, c'est magnifique.
felicitats i tot aquest tipus de coses :) i ho trobo assenyat que li'n faci l'estifat, la rata crua és molt indigesta :)
Felicitats Pere.
(Estic tan espessa que no se trobar la relació de l´estofat de rata amb la Universitat de Montpeller.)
Bisoux
Uaauuu! Pere, el gran.
Enhorabona, me n'alegro molt.
Oh Pere! La setmana passada vam anar-hi, a Montpeller, vam agafar el tren a Frontignan i hi vam passar el dia.
Si ho arribo a saber me'n vaig a la Universitat a dir-los "moi, je le connais, ce monsieur catalan"... els ho hauria dit mirant-los per damunt l'espatlla. Comme il faut.
Enhorabona!
Que curiós, iruna, com pocs anys (relativament), canvien les perspectives i les exigències i autoexigències. Jo, si que és veritat que també hi ha una diferència d'edat, vinc de la mateixa foscor que Jesús o Raimon. El meu primer contacte amb el català escrit d'una manera continuada va sser en unes classes extra del "Joaquín Bau", però no vaig entrar fins dos o tres anys després en una certa normalitat lectora i encara molt després en una normalitat escrita. De totes maneres, la qüstió de l'axactitud, la diversitat, la tria, és una qüestió individual, personal, única, que penso que no depèn del moment.
Sí, Moncada era lent perquè era perfeccionista, perquè segurament va estripar moltes coses, perquè se sentia responsable de la seva llengua però sobretot de les seves històries. En els seus darrers vint anys, per posar un número qualsevol, els seu procés inicial no crec que tingués cap importància.
No sé que dir-te sobre la traducció, però dubto que fos per publicitat, en tot cas per necessitat o/i per gust.
Continuarem. Bona nit iruna.
GRàcis, Francesc. Que em citen és uns evidència. Que algú m'ha llegit, també. Ara, que em llegeixen, ja em sembla agosarat d'afirmar, però agraeixo la iniciativa.
És veritat, Júlia, que institucionalment el català transfronterer ha estat, com a mínim, força oblidat i que ara té una certa bona acollida en alguns sectors encara proporcionalment minoritaris.
Que citin el bloc m'agrada i és objectivament una bona notícia, però no cal oblidar que se cita en cursos de català.
Gràcies, gràcies, Clidice :-)
Doncs ara que ho dius, penso que tens raó; excepte a l'època de la guerra i per pura necessitat, a casa sempre havíem fet la rata estofada :-)
Gràcies, A. :-)
(em sembla que no té cap relació una cosa amb l'altra. És simplement que van aparèixer quasi al mateix temps; en realitat la idea era parlar de gats i de rates, i de cuina popular :)
Moltes gràcies, lola. A veure si ara hauré d'escriure la meva inicial amb majúscula.
Per cert, mentre anava llegint el que he copiat, em va venir al cap el cognom del teu metge francès :-)
Arare, si arribo a saber que el meu nom figuraria al web de Motpeller, us hagués demanat una plaça de coberta per conèixer el meu benefactor virtual.
Gràcies :-)
amb retard, però et felicito pels èxits internacionals!
també t'anava a preguntar per la seva relació amb les rates però ja he vist que està explicada més amunt :-)
Hola Pere !!! moltes felicitats , i es que t’ho mereixes el teu bloc es fantàstic !!!
Moltes abraçades, :D
Gràcies, kika. De cap manera voldria que ningú pensés que les rates tenen res a veure amb el contingut dels parèntesis; només faltaria.
Gràcies, jaka. Ets una amiga :-)
Petons!
Publica un comentari a l'entrada