Estic comprant el pa i de sobte la
mestressa abandona la conversa que teníem i comença a escridassar
algú del carrer. No entenc gaire res ni, des del meu lloc a la
fleca, veig ningú. M'apropo a la porta. Hi ha un nen que no deu
arribar als 14, però cepat, que sacseja amb totes les seues forces
el senyal vertical de trànsit de la cantonada. Quan la mestressa ja
té la cara ben vermella, el nen desisteix del seu intent
d'arrabassar el pal, es queda quiet un moment, la vista fixada en la
dona, i diu:
-Un respecte!
Després, el xaval, desganat, emprèn el camí
cap a casa. Clients i venedores continuem les converses, però jo em
sento una mica absent, penso en el nen que avui potser no dinarà del
disgust.
8 comentaris:
no ho entenc, miquel. què dius que ha passat?
Quin fracàs, el meu, iruna :-(
Un nen sacseja un senyal de trànsit i la fornera li crida l'atenció des de la botiga. El nen continua encara una estona fent força, després s'atura, es mira la fornera i li diu, a ella, que a veure si el tracta, a ell, amb més respecte. Bona nit, xiqueta.
A vegades com a professora tinc mala consciència de no fer prou en aquest sentit. Fa falta més "civilisme" en general.
En canvi com a mare, me n´adono que no ho he fet del tot malament.:)
A vegades sembla que el respecte només hagi d'anar en una direcció. En aquest cas és el nen que ho pensa. En altres casos que jo he vist dels meus propis ulls, són els adults que ho pensen. En altres casos ... societats senceres. I així no anem enlloc.
Quin gran desconegut el respecte!!!
DONCS LA MESTRESSA VA TENIR SORT,AQUEST BORDAGASSOS ACOSTUMAN A TENIR MOLT MALA BABA......I FAN FRONT A DEU I SA MARE.
ja et vas explicar bé, miquel, però em va semblar una situació tan incomprensible que em costava entendre-ho.
un clatellot li haguès anat bé, però ara no es pot fer.
Com a mare no et diré res, Assum. com a professora, com tots els que són una mica conscients del seu treball, sempre queda la sensació de no fer prou, i realment sol ser veritat.
Quant al civilisme, els més joves reflecteixen millor que els més grans el que ens envolta.
Cert, Carme, sovint demanem un respecte que no tenim envers els altres, sense que importi l'edat; el que no sabria es percentualitzar.
Ara, és fàcil deduir que en cap cas podem demanar respecte -potser comprensió?-si els nostres actes tendeixen a destruir el que és de tots.
OLiva, en aqust cas vaig tenir la impressió que es tractava d'un d'aquells nens grandots sense una especial malícia, no ho sé. De tota manera, la mestressa tenia uns quants defensors.
Francesc, és pot fer i no fa cap mal, o potser ara sí que fan mal?
Publica un comentari a l'entrada