26.11.09

aplec

L’Arare, que diu que llegeix Solitud, em recorda indirectament que ahir era santa Caterina, però ja és massa tard per menjar els primers torrons de l’any seguint l’antiga tradició torroellenca que no sé si encara perdura. I ja no sóc a temps de menjar-ne a l’aplec a l’ermita que aquest any s’ha celebrat el diumenge anterior a la festivitat.

Estic segur que als lectors de Solitud –ja ho he dit altres vegades-, als lectors satisfets de la lectura, és clar, els agradaria participar de la trobada a l’ermita que imagino que no deu ser excessivament diferent –les vegades que hi he anat així m’ho confirmen, tot i que no sabria dir qui feia de Mila- de la que se celebrava en temps de Víctor Català.

Tota la vida de l’encontrada, de Llisquens fins al mar i de Roquesalbes al pla llunyer, s’anava concentranten aquells cims erms de Sant Ponç, que, no poden contenir la gent, la deixava regalar pendissos i solanes avall, cap al Bram, cap a les pinedes i corregades voreres, on s’aturava a grumolls, a claps inquiets que feien acampaments pintorescs.
[...]
A plena claror, aquelles turbulències expansives tenien tota una altra serenor. Les rialles sonaven harmòniques i es responien les unes a les altres com cants d’aucells, el to roig de les cares lligava amb el blau pur del cel, els membres, amb lassitud mandrosa, trobaven positures gràcils d’estàtua clàssica; els baumes ingrats es destriaven i fugien pels aires, i els agradosos restaven suspesos entorn de les testes com una manyaga de l’olfacte. En les mans aixecades els gots de vi resplendien amb vivors cristal·lines d’òpals i granats, les eines relluïen migpartint les fruites veroles, avivant l’escalfor de les idees, inspiraven acudits escaients, picaries enginyoses de conte popular...

I els goigs de sant Ponç que jo reconverteixo en els originals actuals de la verge màrtir, escrits posteriorment per mossèn Viver:

Puix que de Déu coneguéreu
tan altes perfeccions,
donau-nos salut i vida
gloriós Màrtir Sant Ponç.

Caterina, nostra guia,
far encès pel flam del cel:
doneu-nos, o Verge pia,
vostra fe, valor i zel.


Bé, ja tastaré els torrons amb un diumenge de retard, quan els habitants de l’”encontrada” acabaran les restes dels seus, si encara els en queden. De moment recito els dos fragments dels goigs per demanar que salut i vida, fe, valor i zel em portin... què em podrien portar? Dubto que sigui un Estatut com cal, que ja no ho era quan va anar a Madrid, encara menys quan en va sortir, i que serà uns parracs després de passar pel TC. Potser, doncs, directament la independència? Mai no he estat una persona de grans esperances, ni he tingut gaire fe en la intercessió dels sants; tampoc en els homes i les dones. És clar que si no hi ha esperança podem recórrer als fets.

9 comentaris:

Clidice ha dit...

Pas que hi aniria jo a l'aplec, sempre més he tingut por de Sant Ponç :)

pere ha dit...

Encomanat a Santa Caterina, doncs. És el bo que té una ermita literària, que sempre és més connotativa que denotativa ;-)

Júlia ha dit...

L'escenari de l'aplec quan s'ha acabat l'aplec, davant la desolació de la Mila, és una escena que em va colpir i que em va fer adonar que sempre hi ha hagut gambirots i carallots i coses pitjors.

kika ha dit...

vaja, ja em torneu a fer sentir malament per haver abandonat la lectura de solitud (no la solitud) a mig camí.
potser no era el llibre, potser era jo, que n'he abandonat uns quants de llibres a mig camí últimament.
però renoi, aquesta derrota me la feu recordar molt!
:-)

i sí, demanar per demanar, demana la independència de cop. és gratis demanar, no? :-D

Júlia ha dit...

Per cert, crec que es dona per bo que l'ermita és la de Santa Caterina, però això no es diu en el llibre i, segons jo, crec que és un espai molt simbòlic.

Pais secret ha dit...

"Santa caterina és nostra, fins a la Torre Ponça..." i ja no recordo què ve més!
A part dels torrons també es posa aixeta a la bóta, Pere. Imagina´t quin vi novell més novell.
Hi seràs a la Fira?

pere ha dit...

Una escena realment important, Júlia.
Ja deia al bloc de l'Arare que per la pròpia descripció, etc, l'ermita inspiradora segurament és la de S. C., com el castell és el del Montgrí... Certtament són elements amb una forta càrrega simbòlica que traspassa l'origen físic de la geografia inspiradora.

La lectura i la valoració dels llibres és molt personal i cal trobar el seu moment. No et preocupis, kika, ja t'arribarà l'hora, o no; no té gaire importància.
I tant, per demanar directament que no quedid, esprés ja es veurà; som un país en quèla combinaciói de seny i rauxa es mostra sovint de manera curiosa.

No me'n recordava d'això de l'aixeta (a veure si planten més vinyes, que no em sembla que el vi tingui gaire futur a Torroella)
Em sembla que si no hi ha novetat passaré els quatre dies del pont :-)

Arare ha dit...

Vols dir, Pere, que l'ermita és la que dius?

Al meu blog ja et responia, sobre el tema.

Nosaltres tenim molt a prop l'ermita de Sant Ponç de Tordera, i encara més a prop l'ermita de la mare de Déu del Vilar, a Blanes mateix. I també tenim una cançó "els Goigs de la Mare de Déu del Vilar", que només els sento en els enterraments (no ho entenc, si són goigs, oi?)

Llàstima que actualment els aplecs s'han acabat convertint en "romerías". Bé, llàstima no sé... només són diferents. S'hi barregen les sevillanes i les sardanes, no m'atreveixo a dir que això estigui bé o malament. Només és diferent.

pere ha dit...

Jo diria que sí, que és l'ermita. Encara que podria ser qualsevol altra o no ser-ne cap, és l'ermita a la qual va anar alguna vegada la Caterina Albert i Paradisi, i la resta d'elements geografics -magnificats-: creu, castell, Murons, etc., també es corresponen al paisatge.
Uf, hauré de passar per Blanes a veure les teves ermites.