23.6.10

en defensa de les constitucions

Demà, despús-demà, el mes que ve... No importa quan, el Tribunal Constitucional farà sagrat un Estatut –la nostra Constitució particular- d’anar per casa que quan va articular-se ja era ben poca cosa –es va fer el que es podia, diran alguns. Molt bé, sí, sí-, poca cosa que no tinguessin els altres articulats de les regions –algunes uniprovincials, o menys encara- anomenades Autonomies, que la paraula no fa el concepte. Déu, ens barallarem entre nosaltres i amb qui se’ns posi per davant perquè uns quants personatges –sacerdots suprems- , alguns experts, segons diuen, en mercats (hi ha alguna cosa més enllà dels mercats? A Espanya i a Catalunya sí) diran la seva en una de les operacions més llargues i patètiques dels darrers temps del Constitucional. Tot és un mercadeig, no hi ha res més, per moltes lletanies que invoquin déus immutables.

Com va ser un mercadeig la Constitució del 78. Oh, és el màxim que es podia fer en aquell moment, diran alguns. Donem per bo el que diuen alguns, però res no és sagrat, i encara menys els articulats de religions sorgides en èpoques de pressions. Qualsevol societat ha de saber que la majoria de les Constitucions apareixen en moments de crisi i que quan aquesta societat s’estabilitza cal canviar les lleis circumstancials que iniciaven els cultes. Els sacerdots de les lleis primigènies, però, han construït tantes litúrgies a l’entorn dels orígens que neguen tota possibilitat d’evolució del culte obligatori. És aleshores quan els fidels han de prescindir dels sacerdots ancorats en passats imperfectes, de transició, i manifestar els seus desitjos de canviar les lleis i, si convé, els seus principis. I si els sacerdots no els escolten... Què han de fer els ciutadans?

Em temo que les ciutadans faran com jo, alguna conversa aquí i allà parlant de les antigues lleis que ja no els serveixen, alguns retrets als fills dels antics sacerdots, els de fora i els de casa, algunes manifestacions publiques, potser auspiciades per sacerdots aparentment dissidents... Però, és clar, no és cosa dels fidels articular noves lleis, no és cosa dels ciutadans de dir que res no és sagrat, i encara menys les Constitucions que regulen la seva vida individual i col·lectiva. Llàstima, perquè jo crec que ara és el moment dels creients que no creuen.

Durant els propers quatres dies, no compteu amb mi per històries religioses -oh solstici d'estiu!-, que me’n vaig cap al nord i tindré altres preocupacions i poques connexions. Quin descans!

6 comentaris:

kika ha dit...

doncs potser qeu fem venir un temps de crisi grossa, a veure si així es decideixen a canviar-ho tot!
que vagin be les minivacances del solstici!

Pais secret ha dit...

Que et sigui profitós el solstici, el descans i l´estada.

Bona revetlla!

Clidice ha dit...

bon viatge i feliç retorn! :)

anna g. ha dit...

bones vacances, pere. si aquest estat de dret em dóna permís, jo també podré gaudir d'unes crec que merescudes vacances, lluny d'aquí. petons!

Pais secret ha dit...

Torno, només per dir-te que m´ha fet riure el que xiuxiueja la gàrgola del capçal.
Ja veus, m´avorreixo...;-)

pere ha dit...

Benvolgudes, gràcies pels vostres desitjos. Igualment. Ep, ja torno a ser aquí!

En aquest país, kika, no ens creurem cap crisi grossa,n'estic segur.


Ja ens explicaràs, Anna :-)

Va, A., estic segur que aquests dies no t'has avorrit. Uf, comença a fer massa calor...