matinada de juny (gairebé making-of)

Llegeixo que algú ha publicat un dietari. No l'he llegit. Hi ha qui pensa que els dietaris són una transcripció més o menys fidel, pròxima, dels dies del seu autor. Potser sí o potser no. No necessàriament més fidel que la literatura que conté una novel·la o un poema. A la fi, el subjecte que escriu tria. Escull moments i els sintetitza o els amplia mentre en deixa d'altres fora de la seua focalització. Encara més, l'escriptor, mira, reflexiona, tria, però també ornamenta amb intencionalitat el que va escrivint, desvia o falseja segons li vagi bé, segons el seu estat d'ànim, segons la seva capacitat expressiva, fins i tot, ai!, segons els lectors que preveu. L'escriptor, com l'humà que hi ha al darrere, sempre té un punt d'impostor, encara aquell que actua amb la màxima sinceritat.

Fa uns quants dies escrivia jo mateix el que es podria considerar la pàgina d'un dietari:

Nit de finestres obertes i d'aire quiet. Atuïment. Lluny, una música incerta. Sons apagats dels fluxos dels cotxes, i una moto accelerada. Soroll de motors d'aires condicionats. De tant en tant, la veu inidentificable d'un ocell inquiet. Certesa que els llençols -tant se val si el de baix o el de dalt- seran massa tebis al cap d'un moment.

Des de la terrassa -el mateix aire invisible, estàtic, humit-, la lluna emboirada a penes minvant que busca l'horitzó. Llum en algunes cases: és divendres, o dissabte. En un balconet, il·luminat per una bombeta de claror somorta, una noia immòbil en un seient de plàstic blanc, les mans, juntes, sobre la taula també de plàstic, la mirada perduda, potser en un somni o en una espera.

Desig de fruita fresca, sucosa. Gairebé ja és demà.

Ara, per un moment, em faig només lector objectiu i poc tendent al lirisme del text:

Calor.

Sons que penetren des de l'exterior: Música llunyana, cotxes, moto estrident, aires condicionats. Refila un ocell (nocturn, o diürn despistat?).

Pressentiment que al llit continuarà la calor.

Fora, a la terrassa, la calor no minva.

Mirada al cel, la lluna, calitja.

Focalització d'una casa: balcó tènuement il·luminat, noia asseguda, reflexió breu sobre la noia.

Sensació de sed i desig de calmar-la.

Constatació que queda poca nit.

Acabo de confegir el mateix text. Despullada, la síntesi perd interès -o no, mai se sap- però continua mostrant un moment del dia (o de la matinada, prop de l'alba). Ara, la qüestió és si el text, no importa si el primer o el segon, que són el mateix, es corresponen amb una realitat viscuda.

Realment estava despert l'escriptor en aquella hora suggerida? Feia calor i les finestres eren obertes? Se sentia alguna música? I el soroll dels vehicles, dels aires condicionats, de l'ocell? Va sortir a la terrassa i va veure un balcó il·luminat? Hi havia una noia asseguda en plàstic blanc al balcó? Desitja menjar fruita l'escriptor per la nit o prefereix un got d'aigua o una coca-cola, o res?

L'escriptor avui vol ser sincer i manifesta que es va deixar emportar per la imaginació, que no tot va ser ben bé com va escriure, que no només va triar i ometre, sinó que també va inventar. Què? Per què? No té cap importància. Fins i tot és possible que l'escriptor fes estona que dormia.