notes del capvespre

Visita gairebé a la posta a la Setmana del Llibre en Català, que aquest anys repetix al Parc de la Ciutadella en format nou: un conjunt de casetes de fusta batejades, trobo que amb excessiva pompa, com la Ciutat de la Lectura, i que més aviat se sembla al llogaret un vivia Asterix amb els altres gals irreductibles, amb les seves places on un espera que en qualsevol moment aparegui Copdegarròtix sobre un escut per iniciar la presentació d'algun llibre. La cosa té la seva gràcia i ja està bé, i fa de més bon passejar que en edicions anteriors, però jo, que sóc un simple lector, preferia les disposicions temàtiques i els ordres alfabètics.

A l'Àgora hi ha la presentació del darrer llibre de Jaume Cabré; l'editor, ja per finalitzar l'acte, diu que la prova del cotó d'un llibre -obra magna, aquest, segons diuen- és la lectura en veu alta. Montserrat Carulla oficia d'intermediària i va desgranant amb veu autoritzada les cinc primeres pàgines. Em deixo transportar per la música de les paraules i a penes sóc conscient que hi ha un assassinat i un violí. Des de la capella castrense arriben les vuit, borda un gos a deshora, les cacatues, tan nombroses aquí, xisclen retirada, una gavina solitària solca el blau indefinit que s'apaga. S'acaba l'acte i m'adono que la meva prova de qualitat passa per la lectura solitària.

Surto del parc sense sentir la intensitat de la tarongina i l'olor de mar que em van acompanyar en algun dels moments dels nou anys que vaig passar al parc que, com sempre, està magnífic, i un no sap si es troba dins o fora de la ciutat.

No dec tenir gaire bon vespre, segurament perquè enyoro els dies una mica més llargs d'un estiu que ja s'acaba, si no per la calor sí pel significat. Enyoro, també, la caseta prop del mar on quan fosquejava com avui, venien quatre o cinc ocells que giravoltaven, s'aturaven al fil de la llum i desapareixien misteriosament entre els pins i les oliveres. Aquests ocells magnífics que la veterinària, aficionada al tema, va dir que potser eren falcons i que jo vaig ser incapaç d'identificar en les guies de la llibreria -aquestes ratlles blanques espectaculars i elegants distorsionades amb un flash que malmet les distàncies i els fa espèntics. Enyoro parlar de tot i de res, i riure, i sorprendre's amb sorpresa real o fictícia, i anar passant la nit al voltant de la taula un estiu més. I el comiat fins l'any que ve, encara que entremig hi hagin paraules sense cares.

I demà faré forà els falcons (?) al vol de la capçalera, però aniré posant altres animals de l'estiu, històries sense paraules, fins que s'acabin o me'n cansi, per fer més suau aquesta transició d'home de ciutat amb recances rurals.