balances

Miro el desequilibri dels plats de les balances i toca dir que ahir no vaig tenir un bon dia i continuo sense tenir un bon dia. I no cal dir noms ni llocs, no val la pena: menudències, casualitats. Només un dubte: escopiré a la closca pelada dels cretins, com Salvat-Papasseit (o després Maite Brazales) o j’irai cracher sur votres tombes. Qüestió de temps. La balança es balanceja sense parar i el dubte queda.

Ja ho veieu, em guanya la retòrica: bon senyal... I encara em puc divertir amb la prodigiosa tragicomèdia d'una artista desconeguda i el seu professor i Gregor Samsa o amb un petit problema matemàtic o amb realitats menys virtuals... La balança s’inclinarà al meu favor. Però jo continuaré salivant, per si de cas.

How many blue cubes will balance with the red sphere?

revetlla o "verbena" (2)

Després de les diverses consideracions generals exposades al post anterior, podeu llegir, ara sí, els detalls sobre la revetlla a Barcelona segons les experiències i la visió de Pla. Sembla que cada vegada més les revetlles multitudinàries actuals tornen a situar-se de cara a la mar i amb un esperit i unes circumstàncies que recorden una mica el que ens explica Pla. Compte, aquest és encara el segon lliurament, us deixo per demà el tercer. Ja us ho vaig advertir, que seria llarg.

De revetlla, d’autèntica revetlla, només n’hi havia en aquest país: la que es feia a Barcelona la nit de Sant Joan. Vaig tenir ocasió de contemplar-la els meus primers anys de periodisme: era una història fenomenal, voluminosa i absolutament i estrictament popular. Era una festa exultant i entusiasta. Sempre em semblà que la gent que hi prenia part celebrava l’arribada del solstici, és a dir, l’arribada del bon temps, després de l’hivern i la primavera, passats a les cases i als pisos de Barcelona, tan glacials. Havia finalment arribat el moment que homes i dones es treien una bona part de la roba que portaven i quedaven amb una certa llibertat de moviments. Per fi arribava el moment de treure’s de sobre l’engavanyament hivernal.

Era un moviment de multituds que es projectava literalment del cantó del mar. Hi havia, certament, una determinada quantitat de gent que se n’havia anat cap als pobles del Maresme, alguns perquè hi tenien parents i altres perquè hi esperaven trobar més llibertat. En la formació del volum de Barcelona, hi intervingueren, en bona part, les comarques pirinenques i el Maresme. D’altra banda, que Barcelona ha estat i és la capital del Maresme per mi no ha tingut mai els més petit dubte. És la realitat.

A Barcelona, la gent es desplaçava sobre el mar. La part baixa de la Rambla, el passeig de Colom, s’emplenaven de gent. La Barceloneta i els seus restaurants eren una riada humana, riuada que es desplaçava, molt forta, sobre l’Escullera, que era, potser, el lloc més apreciat pels afeccionats a la revetlla, sens dubte perquè hi tenien el mar a tres o quatre passes. La multitud es posava no pas del cantó del port i de la ciutat, sinó de l’altra banda, al cantó exterior, sobre el caotisme dels enormes blocs de ciment armat que aguanten la paret del port. Aquest és -a meu modest entendre- un dels llocs més desagradables i sinistres de la ciutat. Ara: la nit de Sant Joan, la gent ho apreciava d’una altra manera i els agradava. Tenien la immensitat del mar davant, i això els devia entendrir i, segurament, els donava una idea de llibertat. Si era calma i feia fosca, el mar era invisible, però el sentien només somicar en els interticis dels blocs de ciment armat. Si feia lluna, s’entusiamaven. Els homes es posaven en calçotets i, si venia el cas, s’encaraven amb la lluna i pronunciaven unes frases -en vers o en prosa- literàriament horrible, però humanament sensacionals. Les dones eren més pudibundes, i potser tot aquell espai, tan incòmode, els desagradava. Però era igual. Era popular i espontani. La gent cantava. Llavors hi havia molt d’anarquisme i molta repartidora. La gent cantava exabruptes relacionats. Era admirables i descordat, perquè en el paratge no hi havia cap autoritat. La gent es trobava quan la terra s’acaba i el mar comença. Era un paratge ideal per expansionar-se.

Aquest post podria haver estat patrocinat per:

deslocalització

Segueixo amb relativa atenció les reaccions davant el nou mapa penitenciari aprovat ahir però que ja fa uns dies que crea notícies. La futura presó que provoca més enrenou és la que es pretén situar a Tàrrega. Institucions i habitants del poble i de la comarca van exposant opinions a favor i en contra. L’alcalde porta un lleuger avantatge dialèctic, sobretot, crec jo, pel fet que fa més temps que sap -i ha acceptat i beneït, i potser també demanat- que la presó es construirà en terrenys del municipi que presideix, la qual cosa li ha permès preparar argumentacions favorables d’una certa solidesa.

Entenc les pors d’alguns conciutadans de l’alcalde, però considero no tenen una base gaire sòlida. No crec, per exemple, que als ciutadans del carrer Entença que viuen al costat de la Model els tregui gaire la son el veïnatge de la presó, fins i tot m’atreviria a afirmar que a alguns els arriba a distreure el moviment alternatiu que observen. També dubto que els preus dels lloguer i de la venda d’habitatges -indicatiu definitiu de la consideració social d’un lloc- sigui inferior al d’altres zones. Els arguments econòmics que al·lega l’alcalde i altres partidaris de la presó em semblen prou sòlids, com també li semblen a la Jacqueline, que des del seu blog ens diu (amb el teu permís): "Però pensem amb el cap, senyors, el centre penitenciari és l’empresa més important en quant a volum i impacte econòmic que voldrà col·locar-se mai al secarral mal comunicat que tenim per municipi. I sense el temor que faci com totes les empreses de la zona i es deslocalitzi a la Xina o Polònia!"

El post de la Jacqueline, però, em fa pensar en una possibilitat que no acabo d’entendre per què no es posa en pràctica: la deslocalització. La deslocalització de les presons no és cap novetat. En certa mesura ja s’ha dut a terme, de forma diferent si voleu, amb presos bascos, per exemple, que han estat apartats del seu territori d’origen a partir de consideracions polítiques.

Amb una bona didàctica i una mica de temps les autoritats pertinents haurien de ser capaces d’explicar a la població del país els avantatges econòmics i d’altres tipus que ens reportaria construir o adequar centres penitenciaris de règim tancat en, posem per cas, la Xina.

1. Els costos de construcció, en cas que no es pogués fer servir algun dels molts edificis que deuen existir al país oriental, serien molt més barats (amb el 3% inclòs). El manteniment posterior, exactament igual.

2. Bona part del funcionariat podria ser xinès, amb els horaris i sous propis del seu país. Els càrrecs directius i el personal qualificat haurien de ser catalans, fins i tot podrien ser de Tàrrega, i se’ls estimularia amb uns sous més alts que els peninsulars, amb alguns dies més de vacances i amb un reconeixement superior de mèrits de cara la seva promoció professional.

3. Els presos veurien -no sé si poc o molt- un territori amb uns costums diferents, la qual cosa sempre resulta enriquidora, i estarien en contacte amb uns funcionaris que, segons diuen, es caracteritzen per la seva paciència, amb la qual cosa el seu procés de rehabilitació seria més efectiu. Posteriorment podrien presumir de viatjats i de conèixer una llengua, el xinès, que únicament els podrà reportar beneficis.

4. Les pors, injustificades, que ocasiona la proximitat de les presons, desapareixerien.

5. Els estalvis de la deslocalització es podrien invertir a incentivar la creació d’indústries més populars i rendibles en territori targarí (i en qualsevol altre).

Podria continuar enumerant altres avantatges i mirar de resoldre els inconvenients, entre els quals es troba el possible descontent dels familiars d’alguns presos pel cost que els suposaria les visites a un lloc tan distant (res que no es pogués solucionar amb una petita subvenció i un viatge turístic addicional a les famoses muralles) o l’elevat cost del trasllat de personal i presos (sempre compensat pel baix cost del manteniment posterior). En fi, podria anar desenvolupant més el tema, però penseu que la meva és només una modesta proposició que presento de manera informal al nostre govern amb la intenció que l’estudiï i la faci seva amb les transformacions i els detalls que calgui per part dels experts.

Estic segur que vistos els avantatges econòmics i d’altres tipus de la proposta, només hipòcrites consideracions polítiques o emocionals poden impedir la seva realització.

revetlla o "verbena"

Trobo a Les hores, de Josep Pla, un text que no considero en absolut entre els més brillants ni interessants de la seva literatura, però que fa de bon llegir en aquestes dates (avui, revetlla de sant Pere) i que, a més, se’m presenta curiós des de la perspectiva històrica. Dic curiós perquè sembla que en parlar de la revetlla de Barcelona de la seva joventut i comparar-la amb la de temps posteriors, Pla dóna per tancat un cicle compost per dues etapes, però, com sol passar en la història, els cicles es van repetint -amb els nous matisos que calgui, esclar- i un diria que el que l’escriptor donava per actual i previsió de futur ja s’ha acabat o no s’ha realitzat del tot, i es pot observar com la "modernitat" recupera, en part, els orígens. Al mateix temps, però, s’han anat produint unes novetats en altres aspectes tractats en el text que en el seu moment Pla va ser incapaç de detectar perquè encara no s’havien produït els senyals que permetessin fer una projecció de futur. No us agafeu el text com un document notarial; Pla , per una banda, inventa, escriu ficció i, per altra banda, és evident que hi ha omissions importants en la tria que ens presenta.
En fi, us deixo ja amb "La revetlla o "verbena" de Sant Joan". No transcriure tot el text en aquest post sinó que l’aniré presentant en dies successius, perquè dubto que us sigui fàcil arribar a llegir tot el material a través de la pantalla. Vosaltres decidireu si us interessa anar continuant la lectura o preferiu esperar que us avisi quan això s’hagi acabat. Del fragment d’avui, dues remarques: fixeu-vos en la situació climatològica que descriu i sentiu una insana enveja de la universitat de la seva època els qui encara teniu algun assumpte pendent a les aules.

La Verbena. Aquest castellanisme ha quedat i ja serà difícil de desarrelar.

A l’època de la meva joventut, en aquest país, només hi havia una verbena, que era la que celebrava la població de Barcelona, la nit abans de Sant Joan. Era una festa nocturna purament popular. El dia 21 de juny es produïa el canvi d’estació, es passava de la primavera a l’estiu -el solstici d’estiu. En el món antic era un trànsit fenomenal, sobretot en aquests països del Mediterrani, en els quals la primavera és tan curta i és tan difícil de desprendre’s de l’hivern. Aquest és un país típic en aquest sentit: té una primavera molt curta i una tardor molt llarga. És una situació que sembla compensada. Ho hem vist aquest any 1971. La primavera no ha estat més que un hivern allargat: onades de pluja gairebé cada dia, calamarsades, vents del sud continuats, proliferació de reumatismes, gropades de cel a cada pas, fredor a l’interior de les cases. Es pot afirmar que, fins dos o tres dies abans del solstici, ha fet un temps d’hivern certament moderat però real. Fins a l’arribada d’aquests dies, no ha fet un sol radiant -literalment estival. Li costa d’entrar l’estiu franc i clar -en el litoral. El turisme se’n queixa. Els elements estrictament rurals estan encantats: tot i que aquests terrenys de secà fa segles i segles que són cultivats, quan plou a la primavera es produeixen moltes herbes per al bestiar i es poden produir -si no ocorre cap entrebanc- unes collites discretes. Després, quan les pluges primaverals s’acaben, el país es torna groc, horripilant, sec i pràcticament estèril. Els freds de l’hivern i la primavera han contribuït a donar força a la religió, a la moral corrent i a la composició humana. El fred retreu la gent; li produeix un autèntic horror; la clou sota el sostre de les teulades. L’estiu i la llargues tardors formen un període més eixelebrat, més desordenat, més sensorial. En el curs de la meva existència, aquest és el joc que he vist en aquest país tan arcaic.

En realitat, en la meva època d’estudiant, no vaig veure cap revetlla a Barcelona, perquè en aquella època la Universitat a primers de juny donava la seva feina per acabada i es convertia en una baluerna immòbil, buida i tancada. En els pobles, vilatges i poblacions, no vaig veure que celebressin enlloc la nit de Sant Joan -tal com la celebrem avui. A les cantonades dels carrers, a les places, cremaven els trastos vells i tota mena d’andròmines inservibles. Les criatures saltaven els focs; sempre en quedava alguna de més o menys escalivada, i, com hi havia poca il·luminació*, de vegades topaven, en saltar, l’un amb l’altre. Aquests accidents donaven origen a pretextos de conversa inacabables. Era la festa del foc. Per les muntanyes dels voltants vèieu cremar focs més o menys llunyans. Aquest devia ésser un costum molt antic, d’una tradició ancestral, destinada a celebrar el fenomen del solstici i continuada molt més tard -ja havent-se acabat la pax romana- a través dels focs de senyals. En les torres de senyals que hi ha en aquest litoral, hi feien focs considerables de seguida que observaven alguna novetat en el mar. Aquests focs de muntanya tenen un origen molt més vell -probablement antiquíssim. Sigui com sigui, els focs del vilatges han desaparegut i els focs de les muntanyes ja són cars de veure, per moltes raons, la principal de les quals és que ja no hi ha pagesos que visquin a les muntanyes. Els pagesos les han desemparades.

* més que poca il·luminació, el que hi devia haver és enlluernament.

gestualitats

Tothom té clar que un dels factors importants en qualsevol procés de comunicació oral, a part de les pròpies paraules, les cadenes que formen, el context en què es diuen, etc., és el format pel conjunt de gestos, de petits moviments i detalls corporals que, voluntàriament o inconscientment acompanyen la conversa. No podria assegurar quin percentatge de l’èxit comunicatiu depèn d’aquests aspectes, que van d’una mirada a un moviment exagerat de braços, però potser buscant en algun llibre del professor Serrano hi podria trobar alguna aproximació numèrica. Tot i no tenir aquestes dades, m’atreviria a assegurar que el factor corporal de vegades pot ser definitiu. Per exemple, el resultat d’una conversa pot ser força diferent si en lloc de mirar el ulls de la noia amb qui parles et passes tota l’estona mirant-li els pits (les intencions i el context no deixen de ser importants en aquest cas); tampoc no és el mateix que el teu interlocutor et miri la cara i vagi assentint de tant en tant o que vagi fixant la vista a dreta i esquerra i, al mateix temps, vagi fent copets ara amb un peu ara amb l’altre.

A part dels petits moviments combinatoris que s’aconsegueixen a partir de la cara: ulls, celles, boca (hi ha qui mou les orelles)..., els moviments dels braços i les mans són els que ens caracteritzen més. Tot i que de vegades el seu major o menor grau d’utilització depèn de la confiança que tenim amb el nostre interlocutor ocasional, és pot dir que hi ha dues tipologies amb els entremig que es vulgui: aquell qui no para de moure les extremitats, que sembla que tinguin vida pròpia, que s’enlairen i baixen i dibuixen castells gòtics a l’aire, que necessita tocar-te -dintre d’uns límits, normalment-, que a poc a poc va ocupant el teu espai físic mentre tu et veus obligat a retrocedir per l’embranzida... El pol oposat és aquell a qui sembla que mans i braços fan nosa i manté les mans a les butxaques durant tota l’estona o necessita tenir algun petit objecte a les mans amb què distreure’s o manté els braços rígids a banda i banda del cos...

La importància gestual, però, pot arribar a anar més enllà de la simple complementarietat i és pot convertir en l’única font de comunicació, la qual cosa no és massa estrany en una època com la nostra en què l’empobriment de l’idioma és evident (quantes paraules diferents fem servir al llarg del dia? Jo no sóc un bon subjecte per a fer l’experiment a causa del meu natural lacònic). En la situació comunicativa en què desapareix la paraula, la mà i els dits es mostren força efectius en molts casos: polze amunt o polze avall amb la resta de la mà tancada, índex corbant-se i amb petit moviment oscil·latori, dit mig completament estirat i moviment amenaçador de la mà, polze i índex formant una circumferència i moviment brusc de darrere cal a davant, índex i menovell estirats en direcció al conductor que t’acaba d’avançar en una corba perillosa... En fi, seria un no acabar (per cert, l’anular no em serveix per gairebé res).

Tenint en compte aquesta capacitat combinatòria-comunicativa, comencen a alçar-se veus -aviat seran dits- que proposen l’abandonament de qualsevol llengua nacional o internacional amb l’excusa de fomentar un llenguatge universal que, diuen, és bàsicament intuïtiu i permetria acabar, diuen, amb una de les causes més importants de divisió entre els humans. La veritat és que la cosa no és tan senzilla com la pinten, perquè, encara que a primera vista pot semblar que no és així, també el significat gestual varia segons les cultures. Per posar un exemple: segur que si anem a Alemanya i no ens entenem amb cap llengua, només cal que unim tot els dits de la mà i l’acostem i l’allunyem de la boca diverses vegades per donar a entendre que volem menjar alguna cosa, de seguida ens indicaran el restaurant més proper. Aquest mateix gest a la Xina (amb molts més anys de civilització, com tothom sap) no obtindria cap resultat. Allà ens caldria imitar un plat amb la mà esquerra i fer veure que amb la dreta sostenim una cullera que anem movent del plat cap a la boca, i assumpte solucionat.

De moment, fins que la globalització no hagi avançat molt més, ens haurem de conformar amb les nostres pobres llengües nacionals, que, segons alguns, només serveixen per fomentar divisions i incomprensions.

Mr. Hyde

No puc resistir més aquesta calor. Em persegueix pertot arreu. Sóc incapaç de concentrar-me en les tasques més senzilles. Em podria passar el dia al "Corte Inglés", però la climatizació em fa mal de cap. La pell se'm torna permeable d'estar-me tant de temps sota la dutxa. Estic irritable. Mentre espero unes vacances gratificants, només he trobat una solució, que encara que sé que és provisional i té els seus inconvenients, ha aconseguit deslliurar-me d'aquest neguit constant. Continuaré experimentant. Mentrestant, si us trobeu en una situació semblant a la meva, ACOMPANYEU-ME.

radio liberty

La calor de la revetlla de Sant Joan em transportava a la platja. I com que odio que la sorra m’enfarini, una de les platges més properes que em venien a la imaginació i de les quals puc sortir gairebé indemne és la de Pals. Pals té una platja llarga de sorra lleugerament gruixuda que podria trobar-se perfectament a la Costa Daurada. Una de les característiques més singulars del lloc, però, és la situació de les antenes de la que fou una de les emissores anticomunistes més importants de l’Europa occidental, entre les quals poden passejar-se encara els banyistes. Les emissions fa temps que han emmudit però continua -crec- tota la instal·lació, modèlica, segons diuen, des del punt de vista tècnic. Sembla que en l’actualitat hi ha qui proposa el desmantellament total de les instal·lacions, mentre d’altres confien que prevaldrà l’aspecte museístic -diguem-ho així- del conjunt. Jo em trobo entre aquests darrers, i no exposaré ara les meves raons, que són més aviat estètiques -o antiestètiques- i culturals que polítiques, per suposat.

Abans d’escriure el post he buscat una mica d’informació sobre aquesta emissora i m’ha sorprès veurem obligat a entrar al blog de Miquel Bofill i trobar-me, a partir de diversos vincles, amb una carta d’un dels directors de RL que demanava a Bush la continuïtat de les emissions, a més d’un fòrum tecniconostalgicsemicríptic sobre el tema... i moltes coses més si teniu interès a anar descabdellant el fil.

Curiosament, Radio Liberty encara funciona amb un format diferent i ha multiplicat els seus destinataris. Format? Internet, evidentment. Destinataris? Ja us ho podeu imaginar: cliqueu aquí, potser us interessarà.

I que la CIA ens agafi confessats.

analepsi

És tard. La conversa és distesa: una mica de tot. Les darreres copes al voltant de la taula encara a mig desparar: predomini de les fruites a penes tastades; les peres de Sant Joan, petites i dures, potser verdejant, ens refresquen i costen poc d’empassar. Algun petard aïllat i llunyà produeix un lleuger sobresalt, que no aconsegueixen els coets inaudibles de l’horitzó de Pals. També la música, que ja no recordo, és tènue. Només la lluna, que ja comença a minvar, es mostra poderosa i canviant de color a mesura que va fent camí. Podríem apagar els llums i confiar-li l’escena, però ens deu fer massa mandra aquest petit esforç. Ens costa el comiat, però sabem no aguantarem fins la primera claror del dia, malgrat que de tant en tant el moviment de l’aire ens anima a continuar.

Els de TV3 ens van tornar a enganyar. No ens va servir de res sortir abans de l’hora anunciada per al gran caos. Hi ha massa gent que encara confiem en la tele.

Avui no hem vist les propostes de tornada de TV3. El viatge ha estat més ràpid i el dinar, tardà.

coets

M’allunyo una mica dels blogs aquests dies. No sé si trobaré un poble sorollós o serà dels que han decidit que en temps de sequera el foc és perillós. ¿Ignoren que els focs màgics de les fogueres de sant Joan mai no han provocat cap incendi que no fos en els cors? És veritat que la pirotècnia que els acompanya, vingui de València o de la Xina, cada cop més poderosa, pot suposar un acompanyament a evitar en les circumstàncies actuals. Quanta desconfiança, però, de l’element humà...

Tant si us toca un poble en silenci com eixordador, una mica de Carner no us serà mala companyia. Ei, si teniu temps!

Coet de nit ennuvolada,
tu, si de forta maltempstada
et veies frec a frec,
voldries fer -tens l’ànima gosada-
batalla amb un llampec.

Coet de nits vermelles
que t’esbojarres com lasciu atac
d’un drac,
saltes, com cent sagetes d’un buirac,
i acabes eixordant-nos les orelles.

Coet de nits serenes, enamorat dels cels,
gran tija d’or que tant de dret camines,
tu saps penjar de dos estels
una garlanda de glicines.

"Nit de Sant Joan", de Jordi Moliner.

maduresa

Llegeixo alguns blogs en què amb un motiu o altre es parla de la Selectivitat. Res de nou, la història de tots els anys. Ni en faig un comentari.

Veia i llegia ahir a "LV" que l’unica foto de la portada del diari mostrava uns noies en un moment de descans de les proves, i un titular: "El catalán volvió a ser el hueso en la selectividad". És a dir, que una de les notícies importants del dia era que "según algunos profesores" "este examen fue el más difícil" (el més difícil d’entre quins? Des de quin any?). "Es la tónica de cada año". No sé de quina matèria eren "algunos profesores", tampoc no sé si els experts de "LV" van intentar analitzar en què consistia la dificultat de l’examen. No és diu res sobre això, ni a la portada ni a la pàgina 35, on s’amplia la informació. No havíem quedat que una de les preguntes que havia de respondre qualsevol notícia era "per què?". Què passa , que la Mercè Beltran ha aprofitat el material d’arxiu dels anys anteriors i al cap de redacció ja li ha semblat bé? És que realment als instituts es treuen de sobre els professors més inútils per acompanyar els alumnes en el "tràngol" de la selectivitat: "los profesores que acompañaban a sus pupilos coincidían en destacar la dificultad del examen, aunque no se mostraban sorprendidos. "Es la tónica de cada año", coincidían" (gran prosa periodística). Vinga senyors, una mica de seriositat!

A la pàgina 35 trobem un petit reportatge sobre el David i la Cèlia, dos alumnes modèlics pel que sembla, ell científic i ella humanista. Diu en David: "¿Que sentido tiene medir la madurez del alumno en función de si sabe o no dónde estan los pronombres débiles (débiles!)", se pregunta David al acabar la prueba de catalán. "Si me ponen un 4 en inglés lo entenderé, pero que me suspendan de catalán cuando lo he hablado siempre..." "Uno de los motores de la vida son la contradiciones", acota Buxadé (el professor d’història que els acompanya)". Per favor, és que la pregunta sobre pronoms "débiles " valia 10 punts? És que la meitat de la puntuació de la prova no es basava en diversos redactats que podria fer qualsevol persona mitjanament madura? Cony, ja m’agradaria a mi que em fessin preguntes sobre qualsevol cosa que he fet durant tota la vida i que per tant ja no em caldria estudiar. Que, David, quan facis primer curs d’arquitectura ja demanaràs directament el títol a la secretaria de la facultat al·legant que des de ben petit has fet agosarades construccions amb les peces del "Lego" que et van regalar els teus "tiets"? Com dius? Que ja fa molts anys que sumes i restes sense calculadora? Ah, buenu, potser sí que tens raó. Vas argumentar-lis tot això als professors que vigilaven els exàmens? I tu, Buxadé, així que un dels motors de la vida són les contradiccions? Sí, sí, ja ho podeu dir que els periodistes ho treuen tot fora de context.

No m’estranya que davant d’aquestes notícies alarmants (i d’altres) algunes persones conscients redactin un manifest per posar les coses al seu lloc: "els símbols han desplaçat una vegada més les necessitats." diuen en clara al·lusió als pronoms "débiles" ... i continuen, ja ho sabeu.

Fora la música!

Ja està, ja s’ha acabat el dia de la música (quina collonada això del dia de). Com cargols en època de sequera, els músics han guardat els instruments ens els estoigs i s’han tornat a amagar després de la pluja abundant i artificial que han facilitat les autoritats per fer-los sortir. L’any que ve, més. Mentrestant, a sobreviure com es pugui amb les quatre gotes escadusseres que de tant en tant algú (qui?) deixa caure.

I farem memes on parlarem de llibres i de sons, però continuarem vivint en un país on la lectura és escassa i l’educació musical, pèssima. I continuarem baixant la música d’Internet perquè comprar-la resulta caríssim i els músics ja s’ho faran, com tothom, a més, si tot s’ho emporten els intermediaris. I no anirem a escoltar més que els concerts ben promocionats i els dels amics que actuen al bar de la cantonada reconvertit per una nit en un auditori a la nostra mida. I al batxillerat tocarem la flauta i poca cosa més, perquè la música, ja se sap, és molt bonica, però hi ha coses molt més importants a fer per convertir-se en homes i dones de profit. I els músics, com tants altres artistes del país, diu que aniran nord enllà on la gent..., tot i que preferirien quedar-se a la taverna amb els amics... Però a la taverna no poden tocar perquè l’amo diu que li costa molt aconseguir els papers oficials que li permetrien deixar escampar les melodies...

A mi, la veritat, aquest tema no m’interessa gaire. A la fi, ni sé solfa ni toco cap instrument i, a més, tinc l’oïda fatal. Un post curtet, doncs.

Ja s’ho faran!

Vinga la música!

L’ajuntament de Barcelona és una màquina de fer diners que aviat funcionarà a ple rendiment. No fa gaires setmanes es van inventar la zona verda i els seus guardians. L’invent no ha millorat el trànsit ciutadà, però sí que es veuen els efectes en l’aparcament. I hi ha alguns veïns que estan molt contents perquè on abans els era difícil aparcar ara ho poden fer per un preu mòdic sense buscar massa. De moment, el propi ajuntament, en un acte de generositat sense precedent, els ha facilitat un targeta per uns quants mesos. Quant als vigilants-recaptadors, és increïble amb quina prestesa s’han trobat voluntaris. Contrasta amb les dificultats que té el mateix ajuntament per donar sortida a múltiples i seculars reivindicacions veïnals que no impliquen augment d’impostos, sinó únicament despeses. En fi, tots contents, que les espatlles són amples. Ara ja ningú no protesta.

Com que la zona verda ja està en marxa, la voracitat recaptadora s’ha fixat un altre objectiu: cap músic sense papers i tots al lloc que toca. Que tens una guitarra i vols mostrar el teu art als conciutadans? Doncs cap problema, demanés un permís per un preu mòdic i des de la casa consistorial t’assignaran un espai. Que no t’agrada el lloc que t’ha tocat o et penses que el carrer és de tots (dintre d’un ordre)? Doncs t’equivoques, és com en l'època de Fraga (etern Fraga!), i els guàrdies que vetllen per la seguretat i la tranquil·litat dels ciutadans t’ho demostraran ràpidament. Se’t quedaran l’instrument, tant és que sigui un violí o una trompeta. Això sí, el podràs recuperar sempre que paguis 150 euros més 100 de multa. I a tornar a començar. On van a parar aquests diners? Se suposa que tan poca cosa deu anar al pot comú, calés de butxaca per si li cal agafar un taxi al regidor de torn per no fer tard a l’òpera del Liceu (potser "La gazzeta de Rossini?). Que amb aquests diners subvencionaran els músics, els locals...? Fes-me’n un llistat.

Parlant de músics del carrer, trobo a faltar des de fa un temps aquella petita banda de romanesos (suposo) que funcionava al costat de la porta principal del Corte Inglés de la Plaça de Catalunya. No sé si les parades d’ulleres, bosses, cds, dvds i altres diversitats repetides fins a l’infinit els han fet fora o per fi han trobat un promotor que els ha organitzat una gira. Tocaven sobretot instruments de vent i interpretaven clàssics moderns, ballables majoritàriament. Només de tant en tant sonava alguna d’aquelles esbojarrades i rapidíssimes interpretacions del seu país que a mi m’agraden tant i que ells devien pensar que eren poc comercials.

nominacions oficials

Torno a entrar a veure com van les votacions populars del Premi Lletra. Veig que ja han aparegut set webs nominats pel jurat. Se suposa que, seguint la tradició dels darrers anys, d’entre els set "oficials" sortirà el guanyador de l’edició d’enguany del premi.
Em pregunto què passarà si el vuit de setembre concedeixen el premi a l’interessant blog del Llibreter, que penso que té moltes possibilitats - i ho podria raonar-, però tampoc m’heu de fer massa cas. Es desvirtualitzarà o enviarà algú a recollir el guardó? Les bases del premi no exigeixen la presència del guanyador i seria un cop d’efecte mediàtic que el gusnysdor quedés en la virtualitat, en l’anonimat. Se’n parlaria.
Si fos així, si el premiat no es presentés, s’enviaran els 1.200 euros a un apartat de correus? Hi haurà detectius o periodistes amagats esperant descobrir la identitat del guanyador? Es farà alguna entrevista de mòbil a mòbil? ...?

Ja has pensat com t’ho faràs, Llibreter? Sembla que encara queden molts dies, però el temps passa volant.

qui...

Quina llàstima que ahir no es trobessin les dues manifestacions madrilenyes. De la fusió neix la comprensió... o el caos. Aposto per la primera opció. No ens aniria malament una mica més de diàleg. A la fi, entre uns i altres la diferència algunes vegades és tan insignificant, tan exterior...

P.S. Potser sí que caldrà fer l’enèsima reforma educativa. A veure si uns i altres aprenen a comptar. A poc a poc i repetiu assenyalant amb el dit: un, dos, tres, quatre, cinc...

DARRERA HORA. Juro per Rouco i Clavel que quan he escrit el post encara no havia llegit el d'ahir de RMF. De totes maneres si això passa alguna altra vegada, ja sabeu que jo sóc partidari del plagi, tenieu-m´ho en compte. Què ha estat primer en el post de RMF i en el meu, la imatge o el text? Si voleu que us digui la veritat, en el meu cas ja no me'n recordo. Curiós.

.

lentitud lectora

La lectura d’Umberto Eco sempre se m’alenteix més del compte per algun motiu. En la primera novel·la que li vaig llegir, El nom de la rosa, vaig trobar ja en les pàgines inicials unes quantes referències que em van fer recórrer a diversa bibliografia per tal de tirar endavant i no tenir la sensació que no acabaria de comprendre allò que llegiria a continuació. Necessitava saber amb un relatiu detall l’origen, el funcionament i la història dels diferents ordes monàstics que s’esmentaven. No em va suposar cap problema, però va requerir un temps extra.

Deixem de banda les altres novel·les d’Eco i anem a la que estic llegint ara, La misteriosa flama de la reina Loana. El primer problema que se’m planteja no és històric sinó lingüístic, i no sé, en principi, si el problema me’l planteja l’autor, la traductora o la meva ineptitud. Parla el protagonista que diu:
"-És precisament això el que no sé. Recordo tot allò que va passar després de tornar en si, ho sé tot de Juli Cèsar, però no aconsegueixo de pensar en el que ve després..."
I en pàgines posteriors em trobo amb el mateix dubte. Vet-ho aquí: "si" és un pronom de tercera persona que podríem dir que equival a "ell mateix", sempre precedit de preposició. Per exemple, un narrador en tercera persona podria dir d’un dels seus personatges: "es va desmaiar i al cap d’una bona estona va tornar en si". En el fragment reproduït qui parla és el propi personatge; no hauria de dir, doncs, "Recordo tot allò que va passar després de tornar en mi"? "Mi" és l’equivalent de "si" per a la primera persona del singular. Jo crec que ja he decidit que és el que passa amb aquesta utilització del "si" que es repeteix, com us deia, en diverses ocasions, sempre amb usos similars, però no n’estic del tot segur. Què en penseu vosaltres: autor, traductora o jo mateix? Qui s’embolica i m’embolica? Us embolico?

Sigui con sigui, comprendreu que no us pugui parlar de les meves impressions de la novel·la fins d’aquí a molts de dies, més dels que penseu. Ara, per exemple, ja em veig en el procés d’investigació de la multitud d’il·lustracions que em comencen a aparèixer amb referència a algun aspecte dels descobriments que va realitzant el protagonista. L’al·lusió a "El mundo al revés" de la pàgina 93 em porta a repassar l’origen i l’evolució de les auques (aleluyas en castellà). Fixeu-vos, encara em queda tot un món per arribar a la darrera pàgina, la 430.
Val la pena que continuï llegint Umberto Eco, que no fa més que suggerir-me interrupcions en la linealitat de la meva lectura o hauria de deixar-ho córrer i dedicar-me a qualsevol altre llibre? Val la pena que em capfiqui a acabar La misteriosa flama de la reina Loana?

Repeteixo ben conscientment "val la pena" en lloc de "paga la pena", expressió, aquesta darrera, que llegeixo constantment i no sé d'on ha sortit i qui l'ha posada de moda.

clavells i gallecs

Suposo que aquest és un post d’aquells que només es poden fer a la matinada (ja veieu l’hora que és), en què la nostàlgia es fa present. Fa una estona he llegit un comentari de la Lola, que parla de l’edat, del cansament... M’ha recordat una cançó que no sé perquè no vaig afegir al meme. Una cançó ara força oblidada que va iniciar una de les revolucions més romàntiques i més poc cruentes dels darrers temps: mai no hi ha hagut uns tancs tan pacífics pels carrers; després les coses van com van. Una cançó que sonava just un any abans de la mort del dictador i que jo encara conservo en un single que escoltava, sol o en companyia, moltíssimes vegades. L’havia d’haver recordat el mes d’abril, però ... què sé jo.
Et sona Lola? La recordeu, vosaltres? Tu segur que sí, Perejoan.

Grândola, vila morena
Terra da fraternidade
O povo é quem mais ordena
Dentro de ti, ó cidade

Dentro de ti, ó cidade
O povo é quem mais ordena
Terra da fraternidade
Grândola, vila morena

Em cada esquina um amigo
Em cada rosto igualdade
Grândola, vila morena
Terra da fraternidade

Terra da fraternidade
Grândola, vila morena
Em cada rosto igualdade
O povo é quem mais ordena

À sombra duma azinheira
Que já não sabia a idade
Jurei ter por companheira
Grândola a tua vontade

Grândola a tua vontade
Jurei ter por companheira
À sombra duma azinheira
Que já não sabia a idade

Si voleu conèixer l'oblidat autor de la cançó i escoltar-la o baixar-vos-la en versió mp3, cliqueu aquí.

P. S. Se m'acut que aquesta cançó -tanta gaita en la versió que escolteu!- podria servir també per donar una mica d'ànims als votants gallecs, que diuen que tenen una intenció d'abstenció important en les eleccions de demà. Aneu a les urnes, canvieu d'una vegada, ni que sigui per caritat, per donar per fi un descans a aquests senyor vellet (vellot?). No importa qui voteu (una mica sí), però feu-ho: és per vosaltres. Mira que si guanyeu perquè mollts dels vostres veïns han agafat l'autocar per anar a la manifestació antigai de diumenge i s'han oblidat que tenien un deure més important... Tot val.

100.000

Avui, dia 17 de juny de 2005, el meu antivirus Panda sembla que s’ha tornat boig, en la seva actualització diària m’ha presentat el següent missatge (en castellà): "nombre d’identificadors nous: 655". Aquesta entrada ha donat com a resultat que el total d’identificadors de virus del programa assoleix la bonica xifra de 100.000 (cent mil!). Aviat és dit, però per tenir-ne una idea aproximada de la magnitud podria dir que si cada dia es creés únicament un virus nou, cadrien més de 270 anys per arribar a la quantitat esmentada. Increïble!

Se m’escapa la finalitat d’aquest terrorisme informàtic. No entenc perquè aquells qui poden posar fi a aquesta plaga no hi fan res o fan ben poca cosa. O és que darrere dels terroristes hi ha alguna xarxa multinacional a la qual interessa aquesta situació? Dóna diners el terror? Algú en deu saber alguna cosa que jo només imagino.

heducació, heducació, heducació (llegiu-ho amb h aspirada)

No m’ho puc treure del cap, necessito compartir-ho per saber si us ha produït el mateix efecte.
Doncs havia acabat jo de dinar i estava mirant pel canal 33 com una serp anava engolint lentament un pobre ratinyol de camp i començava la lenta digestió de l’animaló i es veu que l’escena m’ha fet efecte, perquè quan he tornat a la realitat no hi havia a la pantalla cap bestiola, sinó que en l’escenari del Parlament es trobava Maragall que devia respondre la pregunta d’algun diputat sobre els objectius prioritaris del govern (si m’equivoco, em corregiu, que encara no estava del tot en aquest món).
- Els objectius són tres: educació (pausa i gran expectació), educació (ja es veia venir el tercer objectiu) i educació.
M’he descontrolat. No he pogut parar de riure en una bona estona. Ha passat la tarda i ha arribat la nit, i de tant en tant se m’escapava el riure. Somriures discrets pel carrer, d’aquells que fan pensar la gent que es creuen amb un babau feliç, somriures més lliures i llargs a casa, d’aquells que fan pensar que alguna cosa no em funciona del tot bé.
Educació, educació, educació. Potser no ens enganya i pensava en educació vial, educació vial, educació vial. De vegades els adjectius tenen gran importància.
També és possible que tot això vingués al cas perquè diuen que una comissió d’experts (no s’atreveixen a anomenar-los savis aquí) ha enllestit uns quants centenars -milers?- de mesures, recomanacions, consells, o com es digui, per millorar, o com es digui, l’educació, o com es digui. Caram amb els experts en educació, si que han treballat! M’hi jugo el que vulgueu que les seves conclusions em faran riure una setmana seguida. A veure quan les puc llegir.
I algú encara em preguntarà què és el m’ha fet riure exactament. Si voleu us ho dic, però ja ho hauríeu de saber. O és que no teniu educació? Perdó, volia dir formació. O potser informació?

amor

És possible que avui en dia sigui difícil poder entendre la paraula amor sense intentar adjectivar-la o justificar-la i sense que soni a cursileria -o a blog adolescent (quina bestiesa!)-, però em sembla que és la paraula justa i no se me n’acut cap altra. Tampoc n’intento la busqueda.

Em refereixo a la queixa que exposava l’altre dia sobre el programa "Saló de lectura" dedicat als blogs i dietaris convencionals. Us ho insinuava, però potser no ho sabia explicar prou bé. Per què no em va satisfer? Ara ho tinc clar: per què li faltava amor. En Manzano va voler apuntar-se al tema de la setmana i va fer trampa. En Manzano s’enamora cada setmana d’algú ben tangible, però li van dir -o ell així ho va creure- que calia enamorar-se dels blogs. Però enamorar-se dels blogs, de tots els blogs, vol dir exercir una promiscuïtat que ningú no es pot creure i que tampoc pot ser capaç d’aconseguir una sola persona. En Manzano es podia enamorar d’en Carles (ara la llei ho permet) o de la Tina (qui es pot resistir als encants de la Tina?); fins i tot es podia enamorar de tots dos alhora, però no podia enamorar-se de centenars de persones al mateix temps, perquè ningú no es creu un amor tan general. Imaginem que el presentador s’hagués enamorat de la Tina (siguem ortodoxos). Si hagués estat així, haguéssim sabut tantes coses de l’objecte del seu amor, ens haguéssim sentint tan partícips de la seva passió, que haguéssim conegut no tan sols la Tina sinó també allò que ella estima i que el seu enamorat hauria d’haver estimat necessàriament: els blogs per exemple.

Ahir, en un programa retrospectiu, el presentador va mostrar el seu amor per Jesús Moncada. L’Emili, poc o molt, coneixia Jesús. L’Emili estimava Jesús. I en Jesús es deixava anar perquè se sentia estimat. Hi havia complicitat. Hi havia comunicació. I els espectadors, des de fora però propers, participàvem d’aquest amor. M’ha sortit gairebé com un verset d’amic e amat, però és que no deixa de ser això. I hem sabut coses de Jesús entendridores i coses que no ho eren tant, però que ell desdramatitzava, com que la literatura que publicava era com un entrepà: una obra d’amor (la seva creació personal) entre dues escorces que també l’alimentaven -i ens alimentaven- al menys econòmicament, les traduccions.
Ahir vam estimar en Jesús perquè vam participar d’un amor tangible, versemblant, amb dedicació. L’altre dia no vam poder estimar en Carles i la Tina perquè no veiem amor, reconeixement amb les persones, sinó amb allò que representaven i, tot s’ha de dir, no vèiem gaire convenciment en l’amic.

Emili, si t’enamores, ens ho fas saber i mirarem de participar del teu amor. Si fingeixes per pressions diverses, avisa’ns.

Alguns em direu que no ha de ser necessàriament com jo ho explico. Possiblement, però a mi m’agrada així. Per això jo miro els dimecres "Saló de lectura" i no un altra cosa.

P. S. Després d’haver-ne parlat en el blog unes quantes vegades, em veig en l’obligació de recordar-vos que la setmana vinent en el programa d’en Villatoro es parlarà de Solitud. Que més és es podrà dir que no s’hagi dit ja aquí o en les dues columnes que en Porcel (he, he) li va dedicar a "LV"?

parèntesi comercial, polític i social o ampliant les relacions de germanor entre els pobles.

Fa un moment em trobava retocant el post d’avui i he rebut una trucada d’aquelles de què no pots saber el telèfon del teu interlocutor perquè apareix "privado" a la pantalleta del teu. He pensat que devia ser alguna oferta comercial i, efectivament, era una noia que em proposava un contracte amb Wanadoo aparentment molt avantatjós. Relaxat com estava i amable com sóc, he escoltat tot el que havia de dir-me assentint de tant en tant per fer veure que l’entenia i per no semblar maleducat. La veritat és que si li hagués prestat més atenció i tingués més confiança en la venda telefònica potser ara jo ja seria un número -i un nom- més de la seva empresa, perquè es veu que l’oferta era temptadora.

M’ha cridat l’atenció, però, que parlés tota l’estona en castellà-espanyol, tot i notar el meu marcadíssim accent estranger, així que quan ja havia acabat el seu discurs i després de dir-li que ella em semblava molt amable i la seva feina tan digna com qualsevol altra, li he demanat des d’on em trucava (abans ja li havia dit que jo, si podia, no feia tractes per telèfon i que del que m’havia dit, de la missa la meitat). Quan m’ha dit que m’estava parlant des de Galícia li he respost, sempre indicant-li que entenia que ella era només una treballadora que complia ordres, que no em semblava bé la política empresarial de la seva companyia, la qual no tenia la delicadesa de tenir tractes amb els hipotètics clients en la seva pròpia llengua (la del client). Una altra m’hagués penjat, creient que era una al·lusió personal el que li deia, però la Marta ha confirmat que m’entenia perfectament i que si volia jo li podia parlar en català, que ella em respondria en castellà, que ja ens entendríem. Molt bé doncs. He imaginat que no li vindria malament xerrar d’alguna altra cosa que la fes distreure de la monotonia de la feina i li he dit que si em podia parlar en gallec. I sí, podia. M’he interessat per l’ambient de les eleccions al seu país, i m’ha explicat que ella és més aviat apolítica (?), però que la gent està revolucionada, que es respira un canvi. L’he volgut picar una mica i li he dit que ho dubtava. Aleshores hem entrat en una valoració dels ambients rurals i urbans gallecs, els tòpics que ja sabeu, però que tenen molt de cert. Malgrat el seu apoliticisme confessat, m’ha acabat dient que creu que hi haurà realment un canvi i que a ella li agradaria. Hem xerrar una estoneta més i m’ha deixat el telèfon i l’horari que fa per si em decideixo a contractar Wanadoo, tot i que ja sap que no m’interessa. De totes maneres, potser li trucaré quan se sàpiguen els resultats electorals per tenir un intercanvi d’impressions. Sempre és bo saber de primera mà què es respira a la resta del territori peninsular.

Ja ho veieu, un parèntesi agradable per trencar la rutina, que m’ha compensat la intromissió telefònica amb finalitat comercial. Com xatejar una mica abans de tornar a la feina programada.

Que no coneixeu cap gallec o gallega i que esteu també interessats a saber com veu algú d’allà la situació? Bé, m’ho dieu i us passo el telèfon de la Marta; i si li contracteu la connexió de Wanadoo, doncs encara millor, suposo.