revetlla o "verbena" (2)

Després de les diverses consideracions generals exposades al post anterior, podeu llegir, ara sí, els detalls sobre la revetlla a Barcelona segons les experiències i la visió de Pla. Sembla que cada vegada més les revetlles multitudinàries actuals tornen a situar-se de cara a la mar i amb un esperit i unes circumstàncies que recorden una mica el que ens explica Pla. Compte, aquest és encara el segon lliurament, us deixo per demà el tercer. Ja us ho vaig advertir, que seria llarg.

De revetlla, d’autèntica revetlla, només n’hi havia en aquest país: la que es feia a Barcelona la nit de Sant Joan. Vaig tenir ocasió de contemplar-la els meus primers anys de periodisme: era una història fenomenal, voluminosa i absolutament i estrictament popular. Era una festa exultant i entusiasta. Sempre em semblà que la gent que hi prenia part celebrava l’arribada del solstici, és a dir, l’arribada del bon temps, després de l’hivern i la primavera, passats a les cases i als pisos de Barcelona, tan glacials. Havia finalment arribat el moment que homes i dones es treien una bona part de la roba que portaven i quedaven amb una certa llibertat de moviments. Per fi arribava el moment de treure’s de sobre l’engavanyament hivernal.

Era un moviment de multituds que es projectava literalment del cantó del mar. Hi havia, certament, una determinada quantitat de gent que se n’havia anat cap als pobles del Maresme, alguns perquè hi tenien parents i altres perquè hi esperaven trobar més llibertat. En la formació del volum de Barcelona, hi intervingueren, en bona part, les comarques pirinenques i el Maresme. D’altra banda, que Barcelona ha estat i és la capital del Maresme per mi no ha tingut mai els més petit dubte. És la realitat.

A Barcelona, la gent es desplaçava sobre el mar. La part baixa de la Rambla, el passeig de Colom, s’emplenaven de gent. La Barceloneta i els seus restaurants eren una riada humana, riuada que es desplaçava, molt forta, sobre l’Escullera, que era, potser, el lloc més apreciat pels afeccionats a la revetlla, sens dubte perquè hi tenien el mar a tres o quatre passes. La multitud es posava no pas del cantó del port i de la ciutat, sinó de l’altra banda, al cantó exterior, sobre el caotisme dels enormes blocs de ciment armat que aguanten la paret del port. Aquest és -a meu modest entendre- un dels llocs més desagradables i sinistres de la ciutat. Ara: la nit de Sant Joan, la gent ho apreciava d’una altra manera i els agradava. Tenien la immensitat del mar davant, i això els devia entendrir i, segurament, els donava una idea de llibertat. Si era calma i feia fosca, el mar era invisible, però el sentien només somicar en els interticis dels blocs de ciment armat. Si feia lluna, s’entusiamaven. Els homes es posaven en calçotets i, si venia el cas, s’encaraven amb la lluna i pronunciaven unes frases -en vers o en prosa- literàriament horrible, però humanament sensacionals. Les dones eren més pudibundes, i potser tot aquell espai, tan incòmode, els desagradava. Però era igual. Era popular i espontani. La gent cantava. Llavors hi havia molt d’anarquisme i molta repartidora. La gent cantava exabruptes relacionats. Era admirables i descordat, perquè en el paratge no hi havia cap autoritat. La gent es trobava quan la terra s’acaba i el mar comença. Era un paratge ideal per expansionar-se.

Aquest post podria haver estat patrocinat per: