gestualitats

Tothom té clar que un dels factors importants en qualsevol procés de comunicació oral, a part de les pròpies paraules, les cadenes que formen, el context en què es diuen, etc., és el format pel conjunt de gestos, de petits moviments i detalls corporals que, voluntàriament o inconscientment acompanyen la conversa. No podria assegurar quin percentatge de l’èxit comunicatiu depèn d’aquests aspectes, que van d’una mirada a un moviment exagerat de braços, però potser buscant en algun llibre del professor Serrano hi podria trobar alguna aproximació numèrica. Tot i no tenir aquestes dades, m’atreviria a assegurar que el factor corporal de vegades pot ser definitiu. Per exemple, el resultat d’una conversa pot ser força diferent si en lloc de mirar el ulls de la noia amb qui parles et passes tota l’estona mirant-li els pits (les intencions i el context no deixen de ser importants en aquest cas); tampoc no és el mateix que el teu interlocutor et miri la cara i vagi assentint de tant en tant o que vagi fixant la vista a dreta i esquerra i, al mateix temps, vagi fent copets ara amb un peu ara amb l’altre.

A part dels petits moviments combinatoris que s’aconsegueixen a partir de la cara: ulls, celles, boca (hi ha qui mou les orelles)..., els moviments dels braços i les mans són els que ens caracteritzen més. Tot i que de vegades el seu major o menor grau d’utilització depèn de la confiança que tenim amb el nostre interlocutor ocasional, és pot dir que hi ha dues tipologies amb els entremig que es vulgui: aquell qui no para de moure les extremitats, que sembla que tinguin vida pròpia, que s’enlairen i baixen i dibuixen castells gòtics a l’aire, que necessita tocar-te -dintre d’uns límits, normalment-, que a poc a poc va ocupant el teu espai físic mentre tu et veus obligat a retrocedir per l’embranzida... El pol oposat és aquell a qui sembla que mans i braços fan nosa i manté les mans a les butxaques durant tota l’estona o necessita tenir algun petit objecte a les mans amb què distreure’s o manté els braços rígids a banda i banda del cos...

La importància gestual, però, pot arribar a anar més enllà de la simple complementarietat i és pot convertir en l’única font de comunicació, la qual cosa no és massa estrany en una època com la nostra en què l’empobriment de l’idioma és evident (quantes paraules diferents fem servir al llarg del dia? Jo no sóc un bon subjecte per a fer l’experiment a causa del meu natural lacònic). En la situació comunicativa en què desapareix la paraula, la mà i els dits es mostren força efectius en molts casos: polze amunt o polze avall amb la resta de la mà tancada, índex corbant-se i amb petit moviment oscil·latori, dit mig completament estirat i moviment amenaçador de la mà, polze i índex formant una circumferència i moviment brusc de darrere cal a davant, índex i menovell estirats en direcció al conductor que t’acaba d’avançar en una corba perillosa... En fi, seria un no acabar (per cert, l’anular no em serveix per gairebé res).

Tenint en compte aquesta capacitat combinatòria-comunicativa, comencen a alçar-se veus -aviat seran dits- que proposen l’abandonament de qualsevol llengua nacional o internacional amb l’excusa de fomentar un llenguatge universal que, diuen, és bàsicament intuïtiu i permetria acabar, diuen, amb una de les causes més importants de divisió entre els humans. La veritat és que la cosa no és tan senzilla com la pinten, perquè, encara que a primera vista pot semblar que no és així, també el significat gestual varia segons les cultures. Per posar un exemple: segur que si anem a Alemanya i no ens entenem amb cap llengua, només cal que unim tot els dits de la mà i l’acostem i l’allunyem de la boca diverses vegades per donar a entendre que volem menjar alguna cosa, de seguida ens indicaran el restaurant més proper. Aquest mateix gest a la Xina (amb molts més anys de civilització, com tothom sap) no obtindria cap resultat. Allà ens caldria imitar un plat amb la mà esquerra i fer veure que amb la dreta sostenim una cullera que anem movent del plat cap a la boca, i assumpte solucionat.

De moment, fins que la globalització no hagi avançat molt més, ens haurem de conformar amb les nostres pobres llengües nacionals, que, segons alguns, només serveixen per fomentar divisions i incomprensions.