revetlla o "verbena"

Trobo a Les hores, de Josep Pla, un text que no considero en absolut entre els més brillants ni interessants de la seva literatura, però que fa de bon llegir en aquestes dates (avui, revetlla de sant Pere) i que, a més, se’m presenta curiós des de la perspectiva històrica. Dic curiós perquè sembla que en parlar de la revetlla de Barcelona de la seva joventut i comparar-la amb la de temps posteriors, Pla dóna per tancat un cicle compost per dues etapes, però, com sol passar en la història, els cicles es van repetint -amb els nous matisos que calgui, esclar- i un diria que el que l’escriptor donava per actual i previsió de futur ja s’ha acabat o no s’ha realitzat del tot, i es pot observar com la "modernitat" recupera, en part, els orígens. Al mateix temps, però, s’han anat produint unes novetats en altres aspectes tractats en el text que en el seu moment Pla va ser incapaç de detectar perquè encara no s’havien produït els senyals que permetessin fer una projecció de futur. No us agafeu el text com un document notarial; Pla , per una banda, inventa, escriu ficció i, per altra banda, és evident que hi ha omissions importants en la tria que ens presenta.
En fi, us deixo ja amb "La revetlla o "verbena" de Sant Joan". No transcriure tot el text en aquest post sinó que l’aniré presentant en dies successius, perquè dubto que us sigui fàcil arribar a llegir tot el material a través de la pantalla. Vosaltres decidireu si us interessa anar continuant la lectura o preferiu esperar que us avisi quan això s’hagi acabat. Del fragment d’avui, dues remarques: fixeu-vos en la situació climatològica que descriu i sentiu una insana enveja de la universitat de la seva època els qui encara teniu algun assumpte pendent a les aules.

La Verbena. Aquest castellanisme ha quedat i ja serà difícil de desarrelar.

A l’època de la meva joventut, en aquest país, només hi havia una verbena, que era la que celebrava la població de Barcelona, la nit abans de Sant Joan. Era una festa nocturna purament popular. El dia 21 de juny es produïa el canvi d’estació, es passava de la primavera a l’estiu -el solstici d’estiu. En el món antic era un trànsit fenomenal, sobretot en aquests països del Mediterrani, en els quals la primavera és tan curta i és tan difícil de desprendre’s de l’hivern. Aquest és un país típic en aquest sentit: té una primavera molt curta i una tardor molt llarga. És una situació que sembla compensada. Ho hem vist aquest any 1971. La primavera no ha estat més que un hivern allargat: onades de pluja gairebé cada dia, calamarsades, vents del sud continuats, proliferació de reumatismes, gropades de cel a cada pas, fredor a l’interior de les cases. Es pot afirmar que, fins dos o tres dies abans del solstici, ha fet un temps d’hivern certament moderat però real. Fins a l’arribada d’aquests dies, no ha fet un sol radiant -literalment estival. Li costa d’entrar l’estiu franc i clar -en el litoral. El turisme se’n queixa. Els elements estrictament rurals estan encantats: tot i que aquests terrenys de secà fa segles i segles que són cultivats, quan plou a la primavera es produeixen moltes herbes per al bestiar i es poden produir -si no ocorre cap entrebanc- unes collites discretes. Després, quan les pluges primaverals s’acaben, el país es torna groc, horripilant, sec i pràcticament estèril. Els freds de l’hivern i la primavera han contribuït a donar força a la religió, a la moral corrent i a la composició humana. El fred retreu la gent; li produeix un autèntic horror; la clou sota el sostre de les teulades. L’estiu i la llargues tardors formen un període més eixelebrat, més desordenat, més sensorial. En el curs de la meva existència, aquest és el joc que he vist en aquest país tan arcaic.

En realitat, en la meva època d’estudiant, no vaig veure cap revetlla a Barcelona, perquè en aquella època la Universitat a primers de juny donava la seva feina per acabada i es convertia en una baluerna immòbil, buida i tancada. En els pobles, vilatges i poblacions, no vaig veure que celebressin enlloc la nit de Sant Joan -tal com la celebrem avui. A les cantonades dels carrers, a les places, cremaven els trastos vells i tota mena d’andròmines inservibles. Les criatures saltaven els focs; sempre en quedava alguna de més o menys escalivada, i, com hi havia poca il·luminació*, de vegades topaven, en saltar, l’un amb l’altre. Aquests accidents donaven origen a pretextos de conversa inacabables. Era la festa del foc. Per les muntanyes dels voltants vèieu cremar focs més o menys llunyans. Aquest devia ésser un costum molt antic, d’una tradició ancestral, destinada a celebrar el fenomen del solstici i continuada molt més tard -ja havent-se acabat la pax romana- a través dels focs de senyals. En les torres de senyals que hi ha en aquest litoral, hi feien focs considerables de seguida que observaven alguna novetat en el mar. Aquests focs de muntanya tenen un origen molt més vell -probablement antiquíssim. Sigui com sigui, els focs del vilatges han desaparegut i els focs de les muntanyes ja són cars de veure, per moltes raons, la principal de les quals és que ja no hi ha pagesos que visquin a les muntanyes. Els pagesos les han desemparades.

* més que poca il·luminació, el que hi devia haver és enlluernament.