amor

És possible que avui en dia sigui difícil poder entendre la paraula amor sense intentar adjectivar-la o justificar-la i sense que soni a cursileria -o a blog adolescent (quina bestiesa!)-, però em sembla que és la paraula justa i no se me n’acut cap altra. Tampoc n’intento la busqueda.

Em refereixo a la queixa que exposava l’altre dia sobre el programa "Saló de lectura" dedicat als blogs i dietaris convencionals. Us ho insinuava, però potser no ho sabia explicar prou bé. Per què no em va satisfer? Ara ho tinc clar: per què li faltava amor. En Manzano va voler apuntar-se al tema de la setmana i va fer trampa. En Manzano s’enamora cada setmana d’algú ben tangible, però li van dir -o ell així ho va creure- que calia enamorar-se dels blogs. Però enamorar-se dels blogs, de tots els blogs, vol dir exercir una promiscuïtat que ningú no es pot creure i que tampoc pot ser capaç d’aconseguir una sola persona. En Manzano es podia enamorar d’en Carles (ara la llei ho permet) o de la Tina (qui es pot resistir als encants de la Tina?); fins i tot es podia enamorar de tots dos alhora, però no podia enamorar-se de centenars de persones al mateix temps, perquè ningú no es creu un amor tan general. Imaginem que el presentador s’hagués enamorat de la Tina (siguem ortodoxos). Si hagués estat així, haguéssim sabut tantes coses de l’objecte del seu amor, ens haguéssim sentint tan partícips de la seva passió, que haguéssim conegut no tan sols la Tina sinó també allò que ella estima i que el seu enamorat hauria d’haver estimat necessàriament: els blogs per exemple.

Ahir, en un programa retrospectiu, el presentador va mostrar el seu amor per Jesús Moncada. L’Emili, poc o molt, coneixia Jesús. L’Emili estimava Jesús. I en Jesús es deixava anar perquè se sentia estimat. Hi havia complicitat. Hi havia comunicació. I els espectadors, des de fora però propers, participàvem d’aquest amor. M’ha sortit gairebé com un verset d’amic e amat, però és que no deixa de ser això. I hem sabut coses de Jesús entendridores i coses que no ho eren tant, però que ell desdramatitzava, com que la literatura que publicava era com un entrepà: una obra d’amor (la seva creació personal) entre dues escorces que també l’alimentaven -i ens alimentaven- al menys econòmicament, les traduccions.
Ahir vam estimar en Jesús perquè vam participar d’un amor tangible, versemblant, amb dedicació. L’altre dia no vam poder estimar en Carles i la Tina perquè no veiem amor, reconeixement amb les persones, sinó amb allò que representaven i, tot s’ha de dir, no vèiem gaire convenciment en l’amic.

Emili, si t’enamores, ens ho fas saber i mirarem de participar del teu amor. Si fingeixes per pressions diverses, avisa’ns.

Alguns em direu que no ha de ser necessàriament com jo ho explico. Possiblement, però a mi m’agrada així. Per això jo miro els dimecres "Saló de lectura" i no un altra cosa.

P. S. Després d’haver-ne parlat en el blog unes quantes vegades, em veig en l’obligació de recordar-vos que la setmana vinent en el programa d’en Villatoro es parlarà de Solitud. Que més és es podrà dir que no s’hagi dit ja aquí o en les dues columnes que en Porcel (he, he) li va dedicar a "LV"?