Deixem de banda les altres novel·les d’Eco i anem a la que estic llegint ara, La misteriosa flama de la reina Loana. El primer problema que se’m planteja no és històric sinó lingüístic, i no sé, en principi, si el problema me’l planteja l’autor, la traductora o la meva ineptitud. Parla el protagonista que diu:
"-És precisament això el que no sé. Recordo tot allò que va passar després de tornar en si, ho sé tot de Juli Cèsar, però no aconsegueixo de pensar en el que ve després..."
I en pàgines posteriors em trobo amb el mateix dubte. Vet-ho aquí: "si" és un pronom de tercera persona que podríem dir que equival a "ell mateix", sempre precedit de preposició. Per exemple, un narrador en tercera persona podria dir d’un dels seus personatges: "es va desmaiar i al cap d’una bona estona va tornar en si". En el fragment reproduït qui parla és el propi personatge; no hauria de dir, doncs, "Recordo tot allò que va passar després de tornar en mi"? "Mi" és l’equivalent de "si" per a la primera persona del singular. Jo crec que ja he decidit que és el que passa amb aquesta utilització del "si" que es repeteix, com us deia, en diverses ocasions, sempre amb usos similars, però no n’estic del tot segur. Què en penseu vosaltres: autor, traductora o jo mateix? Qui s’embolica i m’embolica? Us embolico?
Sigui con sigui, comprendreu que no us pugui parlar de les meves impressions de la novel·la fins d’aquí a molts de dies, més dels que penseu. Ara, per exemple, ja em veig en el procés d’investigació de la multitud d’il·lustracions que em comencen a aparèixer amb referència a algun aspecte dels descobriments que va realitzant el protagonista. L’al·lusió a "El mundo al revés" de la pàgina 93 em porta a repassar l’origen i l’evolució de les auques (aleluyas en castellà). Fixeu-vos, encara em queda tot un món per arribar a la darrera pàgina, la 430.
Val la pena que continuï llegint Umberto Eco, que no fa més que suggerir-me interrupcions en la linealitat de la meva lectura o hauria de deixar-ho córrer i dedicar-me a qualsevol altre llibre? Val la pena que em capfiqui a acabar La misteriosa flama de la reina Loana?
Repeteixo ben conscientment "val la pena" en lloc de "paga la pena", expressió, aquesta darrera, que llegeixo constantment i no sé d'on ha sortit i qui l'ha posada de moda.
4 comentaris:
Llegeix-lo en l’original, i sortiràs de dubtes
Perejoan
La veritat, Perejoan, és que tampoc no té cap importància, però sí que ho faré, encara que no sé a quina llibreria el trobaré.
Una molt bona opció, Teresa, per què no se li va acudir a la Carme Arenas, que estic segur, per altra banda, que va haver de fer com a mínim una setmana sabàtica després de la traducció?
Veig que l'Eco no és sant de la teva devoció. Jo m'ho passo molt bé amb alguns dels seus llibres, aquest, per exemple, en altres no tant -o més aviat poc-. M'està agradant com va resolent la situació que planteja al principi i m'agrada trobar tantes referències bibliogràfiques populars, a part de les erudites, que sempre han sigut una de les meves aficions. No sé si ha escrit realment una novel·la, però la classificació no té cap importància.
Quant a "paga la pena", tinc la impressió que en els textos escrits s'ha generalitzat per influència del valencia literari dels darrers temps. Els valencians sempre troben alguna cosa nova (que ja existia) com el verb "abellir" que es veu constantment en els textos i també en la parla de la gent més preocupada per la llengua.
Bon dinar o per sortir del pas?
M'ho deixava. Veig que ja has començat a fer una mica de meme. Quan et decideixis ja no estaran de moda.
Fan bona pinta els calamars. Jo, com que faig una mica de dieta, m'he hagut de conformar amb una mitjana de bou, i encara me n'ha sobrat per preparar uns espaguetis a la bolonyesa.
El meme culinari no estaria malament, què seria de l'esperit sense el cos? No sé si t'has adonat, però, que ja has respost una pregunta del meme tradicional: Experiència, de Martin Amis. Figuraria també algun diccionari?
Publica un comentari a l'entrada