No tinc res contra els metges, al contrari, el seu contacte m’ha estat habitualment beneficiós. El que valoro especialment del seu tracte és la capacitat que alguns tenen de tranquil·litzar-me quan els explico els meus problemes. Aquesta capacitat d’escoltar el pacient, de crear empatia, penso que és un dels elements característics dels bons professionals i un dels factors importants a l’hora de recuperar la salut.
Dit això, afegiré que hi ha un aspecte que odio especialment de la professió mèdica, un aspecte que sempre em crea una certa aversió quan acabo decidint que he de visitar-los: la seva total inhumanitat quan em prescriuen determinats medicaments, que ells i jo sabem que em poden ser greument perjudicials. Els medicaments convencionals poden ser la causa de la curació d’una determinada malaltia, però també el motiu de no sobreviure al procés de curació.
Agafem, per exemple, la “
Claritromicina Normon 500 mg comprimidos recubiertos EFG”. Només el nom ja imposa. Si hi afegim 500 mg, ja veus que la cosa és seriosa. Quan acabes llegint “comprimidos recubiertos EFG” (què cony vol dir recubiertos EFG?), saps positivament que el medicament ha de ser letal per a la malaltia, com una bala blindada explosiva. Però un no es deixa enganyar i abans d’autodisparar-se sap que ha de llegir les 150 ratlles amb què la indústria farmacèutica de torn l’amenaça amb tots els horrors imaginables.
Com que el text és llarg i carregós, un prescindeix dels apartats dedicats a nens, embaràs i lactància, també deixa de banda conducció i ús de màquines, igualment se salta les interaccions amb altres medicaments perquè només pren aquest. I comencen els detalls.
Possibles (sic) efectes adversos: els que poden aparèixer més freqüentment són els relacionats amb l’aparell digestiu: ganes de vomitar, indigestió, diarrea, vòmits, dolor abdominal, mal de cap, alteracions del gust, augment dels enzims del fetge.
Amb menys freqüència: alteracions del fetge (que generalment són reversibles), reaccions al·lèrgiques, que van des de picors a al·lèrgies greus, visió borrosa, ansietat, insomni, malsons, confusió, pèrdua de l’audició (normalment reversible), inflamació de les genives, infecció a la boca per fongs.
Excepcionalment –em tocarà a mi?- s’han observat casos de disminució dels glòbuls blancs o plaquetes i d’augment de la creatina en sang.
Rarament –seré l’afortunat?-, s’ha descrit l’aparició d’alteracions del ritme cardíac...
En acabar aquesta lectura, de la qual us he estalviat força detalls, un pensa que és una desgràcia saber llegir i entendre el que llegeix. En aquest cas, de totes maneres, és una pèrdua de temps, perquè un finalment s’acaba disparant cada 12 hores aquestes bales matamicroorganismes, prescindint dels advertiments del seu seny, que li diu que manejar armes sempre és perillós, encara que es faci per una bona causa. Un avui també pensa que aquest post només és possible per la manca de ganes de posar-se a fer quelcom més productiu, que els estats febrils són ben curiosos.
P. S.
Ja
deveu haver llegit que la salut de la
Catalònia perilla definitivament a causa de 96 supositoris que es faran servir per apuntalar i millorar el seu estat i que l'obligaran a mantenir-se en repòs un temps no del tot determinat.
Ara només falta que el Col·legi d’Advocats protesti perquè l’exmarit de la protagonista, que és advocat, és presentat com un subjecte dolentíssim, fins al punt d’haver volgut atropellar la seva exdona. La veritat és que no crec que ho facin, perquè tothom sap que els qui defensen la llei –tots els advocats- serien incapaços d’una conducta delictiva.
Un dels meus medicaments preferits d’aquesta època, potser el més present, és el Formitrol, unes pastilles verd grogoses, mentolades i dolces, que tenien la gràcia que s’havien de prendre dissolent-les a la boca, un veritable plaer, talment com si fossin un sidral –un altre gran desaparegut dels mercats convencionals-. Amb el Formitrol va tenir lloc el meu primer, i darrer, intent de suïcidi inconscient. Em van deixar a l’habitació sense supervisió durant més de dues hores i a poc a poc em vaig anar polint totes les pastilles de tub que s’havien deixat a la tauleta de nit. Un festí! Quan la meva mare va adornar-se de la situació, va anar desesperada a buscar el metge. El doctor Llopart la va tranquil·litzar immediatament, dient-li que l’únic que em podia passar era que jo fes una olor excessiva de menta. Assumpte resolt, però m’ha quedat per sempre una sensació de plaer i transgressió que pocs cops més he tingut.
Tenia ganes d’anar a veure l’exposició sobre Gil de Biedma de la Pedrera (“el poeta que volia ser poema”). No és que n’esperés gran cosa, es tractava més aviat d’un exercici de nostàlgia. Era una visita obligada per retrobar Ferrater, que m’havia portat a Gil de Biedma, i també a Barral i, una mica menys, a Goytisolo. I així va ser, els vaig veure tots quatre com si encara fos aquell moment que jo tot just havia arribat als 19 i el temps se’m feia etern (quant s’és jove els anys passen més lents). Vaig veure el Ferrater, acompanyant inseparable de l’escriptor durant cinc o sis anys, que es va morir quan feia poc més d’un any que l’havia conegut, vaig veure en Barral, que aquest estiu m’ha acompanyat en els meus recorreguts pel litoral català i vaig veure, menys, el Goytisolo que he llegit poc i a qui no enyoro tant. Me’n deixo alguns, però aquests eren els meus.
