dispersions

El 21 d’octubre se celebrava el 200 aniversari de la batalla de Trafalgar (Trafalgar, Trafalgar...?). Amb aquest motiu es va organitzar una parada militar a Madrid presidida pel ministre Bono. Hi van ser presents soldats portats de tot el territori “nacional” i a primera fila el ministre va col·locar uns quants soldats portats de Girona que representaven els dos-cents catalans que havien participat en la batalla. Portaven l’uniforme de 1877, incloses les espardenyes que no es veuen a la foto. Sembla que el discurs de Bono (no l’he vist sencer enlloc) va anar farcit d’esperit patri, amb al·lusions a la Constitució de 1812 –ves que no vulgui que serveixi de marc per a l’Estatut (o sí, no me’n recordo)-, a la grandesa de la pàtria comuna i a tot el que us volgueu imaginar.

Llegeixo i transmeto dues perles: la invitació a “todos los españoles” a “no despreciar lo mucho que valen los símbolos de una nación que nunca ha sido madrastra, y que és madre de muchos pueblos” (no va especificar els pobles); “somos lo que somos porqué fuimos lo que fuimos (brillant, entenedor i completament encertat: mala sort).

Durant l’acte, abundants vivas a España i, en acabar, el ministre que dóna la mà, un per un, als soldats disfressats de catalans de fa 200 anys, talment com estàtues de la Rambla.

Em ve a la memòria que en aquest país l’any 1877, mentre els soldats espanyols estaven estrenant uniforme, s’anava consolidant la Renaixença: l’Atlàntida de Verdaguer, Guimerà proclamat Mestre en Gai Saber i Oller que decidia definitivament passar-se a la llengua catalana, tot i que encara tardaria dos anys a publicar Croquis del natural.

Recordo vagament, però les busco per copiar-les, les paraules de José (Pepe) Figueres Ferrer, un fill de catalans que sí que va arribar a tenir poder polític de veritat, que el dia 1 de desembre de 1948 (suposo que la meva mare, pacifica com és, va decidir que jo nasqués aquest mateix dia, uns anys més tard, per poder fer una doble celebració) va fer el que potser també en un futur llunyà podrem fer en el nostre país si algun dia en tenim: "El primero de diciembre de 1948, dí unos mazasos sobre un muro del Cuartel Bellavista, para simbolizar así la eliminación del vestigio del espíritu militar de Costa Rica en otro tiempo. Entregué el edificio para sede de un museo de antropología que hoy sigue irradiando cultura". "El Ejército Regular de Costa Rica, digno sucesor del Ejército de Liberación nacional, entrega hoy la llave de este Cuartel a las escuelas, para que sea convertido en un centro cultural. La Junta Fundadora de la Segunda República declara oficialmente disuelto el Ejército Nacional, por considerar suficiente para la seguridad de nuestro país la existencia de un buen cuerpo de policía..."

I podria anar divagant sobre el nostre país i sobre la guerra i la pau, però prefereixo manifestar que em sembla un acte prepotent, una burla, que el ministre Bono simbolitzi Catalunya a través d’aquests soldats professionals sense capacitat de resposta i els endegui el conegut discurs del patriotisme tronat i pseudoocurrent que el caracteritza. Una provocació més, un altre cop innecessària.

Acabo aquest popurri que m’està sortint amb una data que d’alguna forma té relació o pot considerar-se, si feu un esforç, un dels molts antecedents de la situació actual: 1885. Aquest any fou presentat a Madrid el document conegut popularment com Memorial de Greuges. Als qui teniu una mica oblidada aquesta data, us aconsello refrescar la memòria a través dels magnífics articles reproduïts a Cromets del 1885. Jo, mentrestant, acabo amb les dues estrofes finals d’un llarg poema de Verdaguer escrit amb motiu de la presentació del Memorial (em sembla que ja el vaig esmentar en un altre post). Suposo que després de tants anys de veure com van les coses ja deuen quedar pocs catalans amb l’esperit que manifesta Verdaguer en els dos versos finals, que potser vosaltres refaríeu amb un altre sentit.

Perquè no exploten l'Ebro, Guadiana i Tajo els altres,
¿nos deixaríem perdre lo Llobregat i el Ter?
¿De treballar voldrien privar-nos a nosaltres,
i extendre llurs sahares a nostre humil verger?
¿Voldrien que acotassen la testa gegantina,
Montseny, i tu, muntanya de Montserrat divina,
perquè Castella és plana? Perquè no té marina,
¿voldria que venguéssem los ports a l'extranger?

Sovint mes ports sens barcos, mos trens en buit quan miro
de peus baix en terra m'assec en un turó;
veient la pàtria caure, minvant la fe, sospiro,
en què emplear mos braços, ma pensa i mon braó?
Adreçaré, per fer-me un sarbre, ma corbella?
Faré canons, Plasència, del ferro de ma rella?
Jamai! Bon fill d'Espanya, treballaré per ella,
esperant que es desvetlle son adormit lleó.