vincles

Resulta curiós com sovint uns temes et porten als altres. Abans d’ahir, buscant a través de Google algun vincle per incloure al final del post en què esmentava Vargas Llosa, em vaig trobar unes quantes pàgines sobre el seu rival en les eleccions a la presidència peruana de l’any 1990. Recordeu el president japonès-peruà Fujimori, que va guanyar les eleccions a un escriptor que tenia unes idees molt peregrines sobre les campanyes electorals? Recordeu aquest personatge que anomenaven i s’autodenominava el chino i que va haver de fugir del Perú? Doncs resulta que des del seu “autoexili” de Tòquio, el chino ha continuat fent campanya al seu país (l'americà) i sembla que el mes de desembre presentarà, des del Japó, la seva nova proposta electoral, que pretén que el porti una altra vegada a la presidència del Perú el maig de 2006. Una història increïble, rocambolesca, que podeu seguir des de la seva pàgina a Internet, amb proclames, discursos, estadístiques, vídeos inclosos. Feu-vos-hi una volta. Entrareu en un document polític, sociològic i "etnogràfic" de primera categoria. I una altra perspectiva des de la pàgina de APRODEH.

I en el post d’ahir, buscant algun vincle que parlés de la novel·la Rodalies, de Toni Sala, em trobo amb un seguit d’articles i crítiques a favor i en contra que no coneixia (de vegades em passo molt de temps sense deixar entrar la informació a casa) i tant apareixen en diaris com en blogs. Els escrits que es carreguen el pobre Sala o la seva obra són d’una virulència i una inconsistència notable, i els altres tampoc no brillen especialment. Jo confesso que no conec la literatura d’aquest escriptor. El seu llibre sobre l’ensenyament em va semblar molt fluixet -ho deixo així- i segurament m’ha condicionat les possibles lectures posteriors; i els articles d’un o altre signe que he llegit ara no m’han estimulat especialment a llegir-lo.Però no vull ni puc parlar d’un autor que desconec sinó del fet que llegint sobre Sala m’he trobat que se l’anava comparant amb algun altre escriptor amb la finalitat de desqualificar-lo . Mai no he entès que es comparin escriptors que tenen molt poca cosa en comú a part de l’edat o la novetat de la seva obra. I en aquest aspecte, m’ha cridat l’atenció que sovintegessin les al·lusions a Albert Sánchez Piñol i a La pell freda. M’atreveixo a pensar, sense haver llegit el primer, com ja he dit, que l’obra d’un i altre tenen poca cosa en comú i que si se’ls compara és... no ho acabo d’entendre ben bé. La veritat és que a mi amb La pell freda em va avorrir força. Em vaig adonar de seguida que ja l’havia llegida o, més ben dit, que n’havia llegit algunes versions millors. Vist l’èxit de la novel·la entre la majoria de lectors i de crítics, vaig arribar a pensar que l’havia llegida en un mal moment, que la novel·la potser tenia uns mèrits que jo no li trobava perquè l’havia enllestida massa de pressa. Però ara, després de donar-li alguna volta, encara mantinc la meva opinió primitiva. Em seria difícil de rellegir-la ni que em trobés en una illa solitària amb l’única companyia de llangardaixos. I em sap greu. Em sap greu perquè, com podeu comprendre, m’impedeix tenir ganes de començar la seva darrera obra, aquesta que dieu que us ha agradat tant. Ja ho faré, però.