27.10.05

futur imperfet (confessions íntimes)


En començar l’estiu vaig abandonar l’ordinador. S’havia tornat vell i lent i sovint es quedava en gris quan li exigia massa feina, quan li feia massa preguntes. Em va costar decidir-me, fins que un dia, sense dir-li res, vaig trucar a l’ajuntament per preguntar on podia deixar-lo i em van donar l’adreça del punt verd més proper. Em van dir que el tractarien bé, que encara faria algun servei. En el darrer moment, però, em va venir una mena de tristor insuperable: havíem passat tantes hores junts, ens havíem entès tan bé durant tants anys..., que vaig pensar que seria una crueltat deixar-lo en unes altres mans. Així que vaig prendre una decisió de la qual no em penedeixo. Vaig obrir-li el cos metàl·lic i li vaig treure el cor i el cervell, l’ànima, i vaig portar les seves restes, ja sense cap valor, a la seva darrera morada.

La veritat és que no estic segur que el que em quedava fos la seva ànima, perquè mai abans no havia realitzat una operació tan delicada, mai no m’havia trobat tants obstacles i tallat tants de fils fins arribar al que a mi em semblava la seva raó de ser. Pensava: i si m’equivoco? Sigui com sigui, ara el tinc a la vora, amb una altra funció: la de petjapapers. De tant en tant el miro i penso que potser un dia, quan la ciència i la tècnica hauran avançat prou, el tornaré a recuperar i tornarem a tenir l’antiga relació. Sé que encara falta temps. Esperaré. No voldria que me’l convertissin en una màquina tan estúpida com la que tots els dies veig a la televisió, sense capacitat de recordar, sense la més mínima dignitat, que no para de preguntar a Carles Moyà –santa paciència!-: “I què és això del sabor?” Que dormi, fins que alguna doctora Calvin inventi fora de la ficció el cervell positrònic que li doni –ens doni- una mica d’esperança de retrobament.

7 comentaris:

Xurri ha dit...

Uiii, un ordenador és una cosa molt i molt íntima.

No crec que fós capaç d'abandonar´lo a l'intempèrie.

Com a mínim en guardaria un troç, com tu.

Anònim ha dit...

I les restes del teu amic Warning no són potencialment perilloses? Pel cos, vull dir, que l'esperit és una altra cosa...
Perejoan

mar ha dit...

jo també voldria guardar un tros del meu vell ordinador... però ha desaparegut amb el tècnic que se'l va endú (tot un misteri des de l'estiu)

però mira: no hi ha mal que per bé no vingui... i me n'he comprat un de nou...
una joia que va amb mi a tot arreu...

miquel ha dit...

Ja ho veus, xurri, esperant temps millors.

Doncs no ho sé, Perejoan, amb els japonesos mai se sap. Ja t'avisaré si em surten escates a la pell.

Aquests tècnics són uns viciosos. vigila bé el nou, mar, no deixis que se li acosti ningú.

mar ha dit...

però és que fins i tot m'he quedat sense tècnic (quin misteri... no sé on trobar-lo)

aquest nou no el deixo a ningú. He decidit ser egoista i quedar-me per a mi sola aquesta ànima (d'ordinador)

bon cap de setmana

Anònim ha dit...

Doncs mira, he tingut la santa paciència de guardar el meu primer ordinador durant .... espera que compto.... 17 anys! Un BSP286.

I quan els nanos es queixen de que el de casa no xuta bé, els hi proposo de muntar "allò" i a veure qui és capaç de fer-hi res.... ;-)

miquel ha dit...

Ja te'n cansaràs, mar, quan perdi l'empenta i el glamour dels primers mesos i se't torni rutinari.

Bona pedagogia, martí. Mira que si et fan cas...
Fa uns mesos vaig llançar el meu primer ordinador -i els cassets corresponents-, si és que se'n pot dir ordinador. Era un "Sinclair ZX Spectrum". Te'n recordes?