cristians, jueus i moros

Sembla que gairebé 150 anys després de la publicació de la primera novel·la de la Renaixença en llengua catalana: L’orfeneta de Menargues o Catalunya agonitzant (1862), d’Antoni de Bofarull (se l’ha llegida algú L’orfeneta?), centrada en el compromís de Casp i en la figura de Jaume d’Urgell com a principal personatge històric, aviat es publicarà el que deu ser una continuació o una nova versió dels fets, encara no ho sé. Xavier Renau (Barcelona, 1929) va ser el guanyador abans d’ahir del premi “El lector de l’Odissea” amb la seva obra El compromís de Casp, títol, com veieu, més propi d’un treball d’història que d’una obra de ficció. És possible que aquesta mateixa obra fos finalista del premi Carlemany atorgat fa una setmana a Francesc Puigpelat per “Els Llops”, segons diu Isidor Cònsul, membre del jurat i director de Proa, l’editorial que publicarà les dues obres.

La novel·la històrica catalana –o aquelles que donen al marc històric un cert relleu- ha tingut aquí, i encara té, força conreadors, la qual cosa no és gens estranya en un país que ha sentit sovint la necessitat d’autoafirmar-se i, si convenia, justificar-se davant d’un exterior que cíclicament li demostra la seva hostilitat. Veurem què ens presenta i com ho fa aquesta nova incursió al segle XV que comença amb l’arribada del rei castellà Ferran d’Antequera per fer-se càrrec d’una nació -fins que l’Estatut definitiu no digui el contrari- que amb la mort de Martí l’Humà va perdre el darrer representant de la dinastia catalana.

Més que parlar del premi i el seu argument, però, el que volia és escriure un apunt sobre el punt de vista. Pel que llegeixo, l’autor deixa que siguin els membres d’una família de jueus els qui expliquin la història. Ja fa anys que els jueus apareixen com a personatges protagonistes, personatges secundaris i fins i tot narradors d’unes quantes obres d’autors catalans; en canvi, els àrabs (els moros) no solen tenir aquest privilegi. No hi ha dubte que en aquesta tria hi ha un intent de redescobrir una història, que pertany a un país on van conviure diverses cultures, que durant anys van ser oblidades i fins i tot perseguides. Però també formaven part d’aquesta història els àrabs –i ara i en un futur pròxim en seran personatges si no importants sí que abundants, ja es veurà-, però ells encara no han estat prou descoberts com a matèria literària, excepte, potser, al territori valencià. Podria pensar que el que passa és que la majoria d’escriptors que parlen dels jueus són de la Catalunya vella i que quan hi hagi més veus de la Catalunya nova que escriguin novel·la s’equilibraran els protagonismes, però també és possible que aquest no sigui el raonament correcte i hi hagi altres causes que encara facin que la fascinant cultura àrab del nostre país sigui negligida. ¿Deu haver nascut ja algun futur escriptor a, per exemple, La Pobla de Mafumet que dintre d’una anys ens delectarà amb les aventures d’alguns conciutadans seus del passat? Ja ho veurem. ¿Hi haurà aviat algun ajuntament que ens organitzi una ruta seriosa de l’Islam pel nostre país? Potser sí.

I parlant de moros i jueus, deixeu-me acabar amb un fragment de la Bíblia, aquest llibre (disculpeu la reiteració) que llegeixen moros, jueus i cristians.

Aleshores les portes de Jerusalem seran fetes de safir i maragdes,
i totes les seves muralles de pedres precioses.
Les torres de Jerusalem seran fetes d’or,
i les seves barbacanes, d’or brunyit.
Els carrers de Jerusalem seran empedrats amb robisn i pedres de Sufir,
i les portes de Jerusalem entonaran cants d’alegria.
I totes les seves cases diran:
Alel·luia, beneït el Déu d’Israel.
Ja que en tu beneiran el sant nom per sempre.
Tb 13:17-18

En fi, sembla que el mur de Jerusalem va avançant a bon ritme, tot i que la bellesa profetitzada de pedres precioses en les seves muralles s’ha canviat pel ciment gris que es convertirà en un altre obstacle insalvable per l’entesa de dos pobles veïns que un no sap si mai han volgut entendre’s. Ai, Jerusalem, Jerusalem, la joia d'Israel, cada cop més tancada. Quina trompeta farà caure els murs que ara encara es van alçant?

P. S. Espero que no és consideri que les meves impressions literàries i polítiques mostren cap animadversió envers els jueus. Sense anar més lluny, per exemple, penso que a "Signes del temps" de diumenge, l’únic representant religiós amb qui em vaig sentir identificat va ser amb l’ajudant de rabí de Barcelona, Jorge Burdman, quan va dir que les escoles han de transmetre valors morals, però que l’ensenyament de la religió és cosa de les famílies i les esglésies. És veritat que no veig clar que al seu col·legi sefardí de Barcelona practiquin aquestes idees.