rastres de poetes

Com us deia ahir, després de passar una estona a l’exposició sobre Gil de Biedma, vaig anar baixant pel passeig de Gràcia fins arribar a les Rambles. Fent cantonada amb el carrer Pintor Fortuny es troba l’edifici de “Tabacos de Filipinas”, companyia fundada per Antoni López, marquès de Comillas (no sé si el seu fill Claudi ja és sant), on durant molts anys va treballar Gil de Biedma ocupant un càrrec important. Fa anys que la seu de la companyia està deserta i jo tenia l’esperança que a la llarga, i tal com estan els temps, s’acabaria convertint en un Museu del Tabac: un lloc on s’explicaria l’origen i l’evolució d’aquest negoci que ha fomentat un hàbit tan perniciós per la salut, i on els estudiosos, curiosos i els vells fumadors tindrien un espai en què uns podrien reflexionar sobre l’estultícia humana i els altres gaudiríem d’una saleta –darrer reducte del vici- on, tranquil·lament asseguts en butaques Chesterton, podríem deixar anar el fum al cel, assaborint els últims vestigis d’una antiga civilització.

Res de res. Dintre de poc en aquest lloc s’inaugurarà un hotel de luxe i algun altre establiment de serveis que la voracitat humana, en forma de Nuñez i Navarro, s’ha encarregat de robar al món de la cultura i de la memòria. Ja no hi ha cap possibilitat de reivindicar el Museu de Tabac en aquest lloc, que, de totes maneres, espero que les autoritats municipals o nacionals s’encarreguin de planificar abans que no sigui massa tard.

Curiosament, l’edifici de l’antiga companyia tabaquera, s’alça al costat de l’església de Betlem, on durant els darrers anys de la seva vida va exercir de capellà Verdaguer. Un poeta prematurament envellit que havia aconseguit la glòria sota el mecenatge del marquès i que es va veure forçat a conviure enfront i a la vora de les possessions del seu antic protector, d’aquell que l’havia fet fora del palau de Portaferrissa i que encara el podia vigilar des de casa.

Fugint d’aquestes tristors, baixo fins a la Virreina, amb la intenció de tornar a fer una mirada a l’exposició que ha muntat l’editorial Minotauro amb motiu del seu cinquantenari. Em sembla que ja l’han treta. No m’interessa especialment, tret, potser, dels fulls manuscrits de Borges que parlen de les Cròniques marcianes de Bradbury. Casualment, però, m’endinso en una saleta on em trobo amb un altre espai desaparegut o a punt de fer-ho: el del càmping “La Ballena alegre”, presentat a través de les magnífiques fotografies en blanc i negre de Txema Salvans. D’aquest lloc sí que no en quedarà cap rastre. Fins i tot dintre d’una o dues generacions haurà desaparegut de la memòria de la gent. No se si encara es pot veure l’exposició, però val la pena perdre-s’hi una estona en la seva barreja d’alegria estiuenca i de patetisme. Acompanyen les fotos del càmping unes altres de platges de Croàcia, el País Basc , Vallcarca. Aquestes darreres em van semblar impactants, d'una desolació difícil d'explicar. I no us dic res més. Quin dia!