Un article de “L V” del dia 2 de setembre m’aixafa aquest post. Què puc dir que no hàgiu llegit ja a les pàgines salmó corresponents? Fins i tot l’articulista es va menjar el mateix, o gairebé, arròs amb llamàntol que jo, encara que ell no esmenta que va ser al restaurant “Nuri”, que és d’on surten les flotilles de barcos que fan aquest viatge de tres quarts d’hora fins a la desembocadura de l’Ebre i tornar i tampoc no diu que l’arròs devia estar un pel cru i massa oliós. Bé, no us enllaço amb la pàgina del diari perquè em fa mandra buscar un article que no sé si trobaré.
El que no diu el periodista –no recordo el nom- és que la carta de la Nuri és prou extensa per fer un molt bon àpat si sabeu triar (mengeu anguila!) i que l’apartat de les postres és d’un avorriment total si no us fixeu en els detalls, com el de més amunt, en què us ofereixen dues modalitats de freses: amb nata i amb suc (no s’especifica el tipus de suc). Ja sé que pensareu que un altre cop us vull comentar els castellanismes que s’estenen o resten arrelats pel nostre país, però en aquest cas aneu errats, si alguna gent del país diu que són freses, doncs són freses; les fresses del local eren importants i els cambreres estaven enfeinats, de manera que no vaig voler fer didàctica de la llengua. No, el que em sap greu de la proposta de postres és la inexactitud conceptual tant estesa arreu del territori de la nostra parla: confonen les freses, altrament dites maduixes, amb els fresons, altrament dits maduixots. Això sí que ho trobo inacceptable, perquè una cosa és la llengua i una altra el que hi tastes i el que hi dius, que, com tothom sap, té molta més importància: de maduixes, pràcticament no en serveixen enlloc, i menys al Delta.
El que tampoc diu el periodista és que els autòctons, que estimen els animals perquè de sempre que els han fet molts serveis, no poden suportar veure com cada setmana algú abandona algun gos, que acabarà indefectiblement, segons diuen, ofegat al riu si ningú no se l’emporta a casa seva. En aquest cas es tractava d’un d’aquests gossos petits de color marró i cua com de porc, que anava impacient a veure si trobava el seu amo entre els passatgers que baixaven dels vaixells. Mentre jo hi vaig ser no va tenir sort. Continuant amb els animals, els peixets de platja van bojos ara que s’acaba la temporada turística. L’aigua només m’arriba als genolls i ja vénen a donar-me copets als turmells i a xuclar-me els pèls de les cames, que deuen confondre amb algues (espero que sigui això). De totes maneres, és possible que amb l’abundància de metrosexuals que ronden per aquests blaus, els peixos que anteriorment es devien repartir les cames tinguin una gran alegria en trobar unes extremitats com les d’abans.
I per acabar amb el periodista, sembla que tampoc no té gaire interès en la contemplació dels altres animals irracionals, o al menys així ho entenc jo quan llegeixo que la gent d’aquests petits creuers ebrencs es pregunta: “i els flamencs, on són? “ Doncs a la teva esquerra, si vas cap a la desembocadura, i a la dreta si hi tornes. Esclar que cal tenir una bona vista, com la meva (haureu d’engrandir una mica la imatge del final si la voleu veure bé). És veritat que si se us acut fer un bon repàs al Delta, en tots els aspectes, hi haureu d’anar amb algú del país, però un cap de setmana multitudinari ja us serà una bona aproximació per fer boca.
Parlant de fer boca, heus aquí repetida una recepta senzilla i gustosa perquè no sigui dit que aquests post és insubstancial: la de les torrades d’anguila fumada.
És fan unes torrades de barra de quart o de mig que no quedin massa seques. A continuació es ratllen les tomates de la pera (fixeu-vos que contràriament a la majoria de tomates, aquestes no deixen anar gens d’aigua –ara ja no en trobareu, si realment són les del país-) que es considerin necessàries segons la gent que participarà en l’àpat. S’estén la tomata per sobre del pa i, a continuació, es posa l’anguila fumada tallada a trossos petits. Una mica d’oli d’oliva per sobre i a menjar. Una mica tebi és millor. Jo us aconsello l’anguila de Roset, de La Cava, que no és gaire difícil de trobar (la modaslitat més barata va perfecta). L’oli, per suposat, d’oliva. Si hi voleu una mica de sal, vosaltres mateixos. No, no, tomata ratllada, no pa sucat amb tomata. Si teniu més dubtes, em consulteu.
Bones festes!
Fa 5 hores
9 comentaris:
Gràcies per la recepta, Pere. De tomata i de pa, en tic. Ara només em falta trobar l'anguila fumada.
(tu també estàs entre la colla de blogs que han desaparegut del Catapings)
Perejoan
Perfecta la foto del Delta. Es un dels llocs més estranys de Catalunya. Els pobles d'allà em fan pensar en una terra de conquesta, com l'oest americà, però en humid. La gent va directa i no s'estan per romanços.
Si no trobes l'anguila, te n'envio: demana.
Sí, he desaparegut, però en turrai, als comentaris del darrer post de TdQ, dóna una solució que veig que funciona. Tot per l'audiència!
Gràcies, Eulàlia. Ostres, m'has llegit el pensament. Mai no m'he atrevit a dir-ho en el blog perquè em veia en l'obligació d'explicar-ho llargament, però és -encara ho era no fa gaires anys- l'oest americà en molts aspectes.
sempre he volgut anar al delta i et pots creure que encara no hi he anat mai. Sempre m'ha passat quelcom que m'ha desbaratat els plans.
en fi, que demà al matí i vaig sense planificar-ho...
;)
m'he menjat una "h"
i = hi
hi vaig demà (o no)
De cap manera, demà al matí: la pluja se't pot menjar! Jo,per la primera visita, esperaria la fi de la primavera o el principi de l'estiu, que és quan l'arròs té el verd més bonic i hi pots veure força ocells.
m'esperaré a final de primavera, doncs
"No Charge Online Advertising Channels For Any Business"
Publica un comentari a l'entrada