dels nens, les realitats i les ficcions

Avui he tornat a la Fira del llibre. M’hi he passat una mica més d’una hora amb més calma que ahir, és a dir, amb la intenció de veure si trobava alguna cosa a l’atzar que m’interesses, però també mirant de resseguir la pista d’una de les meves velles aficions: la literatura infantil i juvenil d’abans de la guerra. I he trobat unes quantes coses que m’han alegrat la tarda. Concreto: Nick. Conte de mitjanit, de Carme Karr, del qual ja us en parlaré més endavant perquè té un aspecte força curiós; alguns exemplars de “Fatty”, una revista infantil de l’any 1919, que ja coneixia però de la qual no tenia cap mostra, i també el primer número de “Teatre infantil Fatty”, que és una obreta de Lluís Millà, editor i llibreter, que encara conserva la casa al carrer de Sant Pau, on podeu trobar els seus besnéts, i la paradeta al mercat de Sant Antoni; també he comprat el Calendari d’en Clovis de 1928, el segon i darrer que va publicar en Clovis Eimeric, prolífic i avui semioblidat autor de literatura infantil, col·laborador de moltes revistes de l’època i únic autor de la “Biblioteca Damisel·la”, la mostra més interessant de novel·la sentimental d’abans de la guerra, juntament amb la “Biblioteca Gentil” de Folch i Torres... Uf, em sembla que m’hauré d’aturar perquè, emportat per la passió, m’està sortint un post excessivament erudit. No us indico cap enllaç a totes aquestes obres, però heu de saber que si us interessa tenir més informació, Google us en proporcionarà –o jo, si esteu interessats en el tema-.

Em resisteixo a acabar el post sense dir-vos que també he comprat alguns exemplars de “La Mainada” (1921-1923), editada per Avel·lí Artís i que tenia en nòmina alguns dels millors escriptors i il·lustradors del país (podeu fer un clic aquí per comprovar-ho). I acabo amb “La Mainada” perquè us vull presentar una de les delicioses proses que Salvat-Papasseit va dedicar a la seva filla Salometa sota el títol genèric de “Els nens de la meva escala”, on es demostra que la realitat cadascú la pot veure i valorar de diferent manera, trieu vosaltres, però ja sabeu que es diu que els nens no menteixen:
La Salometa és una nena menuda, menuda, però com l'argent viu de bellugadissa i gosada. I amb uns ulls grossos, que és el que se li veu més. Porta unes calcetes curtes, i un vestidet més curt, i ara a l'istiu, amb els cabells tallats, fins sembla un xicotot. No vol que res li facin, sinó que ho vol fer sola, i quan ho aconsegueix exclama:Heus, mama... tota tola he fet! tota tola!La Salometa té ara vint-i-vuit mesos. L'altre dia assajava de veure a galet. Té un cantiret de llauna i obria una boqueta que quasi feia por de tant oberta que era. Ui, ui, ui quina por!... El cas és que bevia i no bevia, car si aixecava el broc, no sabia engolir. I així es mullava tota. Però encara afegia: Heus, mama... tota tola, he fet! tota tola!El diumenge passat l'oncle li feia festes. I jugaven a ponts. La Salometa passava sota les cames de l'oncle, i reia... i no queia. Al vespre, en arribar el papa, la Salometa es posava a peu dret i obria les cametes i saltava:- Pazza, papa, pazza!
A l'August anireu coneixent-lo. És un nen de cinc anys que viu al tercer pis, a vegades rebec, però ja comença d'anar a estudi i es millorarà molt. Porta un davantalet a ratlles, unes espardenyetes, i branda la cartera com si passés molts llibres. Però no en passa cap, que hi duu el berenar només. A vegades s'atura a la font del cantó i es mulla com un peix d'aquells de coloraines. Pel demés, és un bon nen, que no es mossega les ungles, s'acaba totes les sopes i fins sap dibuixar.Mireu si en sap, que n'està segur. No vol que el contradiguin. Ahir mateix dibuixava un cavall. En fer-li observar el seu avi que aquell cavall havia cinc potes, i que els cavalls no en tenen sinó quatre, l'August va replicar:- Oh, quatre, quatre... Els meus cavalls en tenen cinc!

És més real el cavall de l’avi o el del net? Dit d’una altra manera, qui és el avi i el nét en la percepció del domini .cat que es té des del govern de Catalunya o des del govern del País Valencià? I ara no em digueu que us complico la vida i que què té a veure una cosa amb l'altra. Que és la mateixa història de buscar-li tres peus al gat. O potser no...