La seva sola presència i el seu verb m’aclaparen. Sé que tenen més coneixements sobre la realitat del país de la que jo tindré per molts anys que visqui, sé que són com una mena de narradors omniscients, uns déus, que em coneixen més que el que jo mateix m’arribaré a conèixer mai i que em perdonen els meus dubtes sobre el futur del país, sé que no tindran en compte les meves opinions perquè saben que el que jo penso i dic no té cap bases sòlida sinó que és conseqüència del cansament, m’adono que la seva precisió en l’ús de la llengua és sublim, intueixo que per fi canviaran un país que depèn massa del totxo i del sol –sense i amb accent-, arribo a entendre que, en un acte d’humilitat, tots i cadascun estan al meu servei i dels altres mortals que els hem donat el poder.
El que em sorprèn més, però, el que em fa sentir com un ésser insignificant al seu costat, com una mena d’insecte sense fibló, el que em mostra definitivament la seva superioritat, és que han agafat tres o quatre conceptes i els han donat voltes fins a l’infinit, en una mostra de virtuosisme que jo mai no seré capaç d’imitar.
Llarga vida a Iceta, Boada, Puig, Vendrell i Ridao i als seus successors, els reis del malabarisme, els pares (o cosins o germans o fills o nebots) de la Pàtria. Que el seu exemple clarificador, plani per sempre més sobre nosaltres. De què van parlar exactament, dius? Si t’ho acabo d’explicar: de com mantenir les pilotes en continu moviment.
9 comentaris:
Jo també vaig veure el 33 a l'hora de l'Àgora, però em sembla que feien la pel·lícula ¿Qué he hecho yo para merecer a estos?
Exacte, tocar-nos les pilotes.
Perejoan
la política ja és això,oi... malabarismes, passar-se la pilota...
En definitiva, una pantilla de mamons (Pedro Ruiz dixit).
Ei! Ja tinc el CD "Bella Ciao"!
Quina passada. Un xute proustià.
"Anonimi compagni, amici che restate..."
A veure si en faig un post. S'ho val. Gràcies per animar-me a comprar-lo.
Lola (paraules)
Em passa el mateix que a tu -la mateixa pel·lícula un altre cop (colp)-, però no sé si per morbositat, masoquisme, innocència o alzheimer, sempre hi torno.
Fins que ens les inflin del tot i es rebentin, Perejoan.
Sí, mar, però la qüestió és que sovint oblidem que es passen les nostres i això a la llarga ens crea problemes de salut.
Bé, curniola, tu -i en P R (vaja un que n'has triat)- ho has dit, jo no m'atreveixo a ser tan directe; ja ho veus, recorro als malabarismes.
Fantàstic, Lola, ja era hora. Realment és això també per a mi: un xute proustià (sense abusar, eh). Si n'escrius un post, jo et poso la música, perquè em sembla que tu encara no et deus haver preocupat de la tècnica ;-)
Jo no el vaig veure, de fet no vaig mirar la televisió ahir.
M'imagino el que va succeir.
Quin país que tenim.
Jo vaig anar a veure el Barça :-)
Amb el tema de l'Estatut han aconseguit avorrir-me: ja no sé ni qui sóc ni on vaig. Ni que vull ni que mereixo. Em rendeixo! Decidiu per mi i sense mi, senyors, com sempre féu...
Suposo que t'imagines bé, joseparnau. A veure quina sorpresa (o no) ens espera divendres.
Tu si que saps viure, ego. Dona, una mica qui ets i on vas sí que ho saps. I posats a rendir-se, que ho facin ells. No trobes.
Publica un comentari a l'entrada