neologismes

M’agrada trobar de tant en tant algun neologisme oral o escrit. Al contrari del que alguns poden pensar, indica que una llengua està viva i té la capacitat de trobar i adaptar paraules noves o nous significats a les ja existents, que responen a l’aparició de nous conceptes, noves sensibilitats, noves formes d’enfocar el món. Si una llengua no admet neologismes, si només hi apareixen barbarismes, aquesta llengua es troba en un procés de degradació, de mort imminent. Estic veient que m’embolico i que ara em tocaria parlar sobre el concepte de barbarisme i neologisme, les seves diferències, els sistemes d’adaptació, però no caure en el parany de fer un apunt filològic, que els meus coneixements són escassos, i em centraré en el tema que m’ha portat aquí.

Jo he estat testimoni, com alguns de vosaltres, d’un neologisme d’aquells en què s’ha donat un nou significat a una paraula ja existent en català. Quin privilegi, veure com s’enriqueix la llengua! En el principi dels temps -els meus- era la paraula xampany i posteriorment, per raons comercials, vam anar assistint a la seva substitució pel mot cava. Ara sembla que designen dos productes diferents, un de francès i un altre de català, per molt que en les ampolles del país encara es pugui llegir de tant en tant “mètode champagnoise”. No sé si hi ha molta diferència entre el producte que s’elabora a França i el que fa a Catalunya. Jo, per tradició i per eufonia, segueixo demanant xampany (o marc de xampany) a costa de semblar poc actualitzat, per dir-ho amb un eufemisme, i també inadvertidament, perquè tot i que la meva pobra capacitat com a enòleg aficionat sovint no em permet distingir les diferències –hi ha marques i marques, de totes maneres-, el que sí que és segur és que la meva butxaca se’n pot ressentir força si no paro atenció.

En fi, serveixi tota aquesta digressió per dir-vos que ara mateix estic impacient per veure quan apareixerà i com es concretarà un eufemisme que calculo que no pot trigar gaire. Tots heu estat testimonis com sostenidors, calces i calçotets fa temps que han anat perdent la vergonya que els caracteritzava i han anat abocant-se a l’exterior des de les samarretes, les faldilles, els pantalons... Els sostenidors, després de posar-se en contacte amb el món a través de les tires superiors, que es varen rebel·lar i decidiren no amagar-se ja més sota els tirants de samarretes i altres peces, van deixar-se veure també per davant, pel darrere o pels costats. Els dissenyadors de moda, conscients d’aquesta novetat espontània, van decidir que calia ampliar les gammes de colors i models i fer que conjuntessin amb la roba amb què es relacionaven, de manera que ara, qualsevol noia ha de comprar-se necessàriament dues peces si vol anar com cal. Les calces –i tangues- , tan amigues dels sostenidors, van començar la seva aventura potser una mica més tard, però amb un procés molt similar i van aconseguir que els pantalons i les faldilles s’adaptessin a les seves necessitats. Els calçotes, envejosos, van ser els darrers a donar-se a conèixer i encara es troben en desavantatge...

Sigui com sigui, és evident que continuar anomenant aquestes peces roba interior és faltar a la veritat, al menys en part. Cal un neologisme. Un mot que jo sóc incapaç d’imaginar (roba semiinterior em semblaria una bestiesa) , però que no dubto que algú l’acabarà trobant. Estic segur que dintre de poc entraré en uns grans magatzems i quan pregunti per la secció habitual el dependent, amablement, però burleta, em dirà que la secció ha desaparegut, que ara cal anar a... I jo seré feliç d’haver assistit, que no col·laborat, a la formació d’un nou mot que representa un nou concepte i un element de riquesa del la llengua, d’una llengua sempre en moviment.