sense disculpa

Me’n vaig a passar quatre dies fora –esplèndids, potser els darrers de calor d’estiu-, a gaudir del darrer contacte amb el Delta, i en tornar me n’adono que us he deixat la música dels pallassos. No patiu, ara la trauré, encara que pel sud els pallassos també abunden i fins i tot diria que van menys maquillats; de moment no citaré noms.

El Delta, i rodalies, és un dels territoris en què em moc amb més llibertat. D’una banda perquè aquí la gent –i no em refereixo necessàriament a les autoritats- encara fa i deixa fer mentre no molestis excessivament, d’altra banda per un motiu més personal: només en aquestes terres faig servir la moto per anar a les platges i per transitar pels camins, asfaltats o no, de les planures i muntanyetes civilitzades.

Com que em sembla que el casc em constreny les idees i gairebé sempre vaig per rutes que no tenen lletres ni números per classificar-les, viatjo amb el cabell en contacte amb l’aire. Molt de tant en tant trobo algun cotxe de les policies locals que no tenen feina al poble i van pels camins del terme municipal fins a la platja per veure si tot funciona a la zona rural i per gaudir una mica de la contemplació de la mar i dels/les banyistes. Mai no m’han aturat per preguntar-me si tinc algun motiu de pes per anar amb el cap descobert.

D’un temps ençà, però, apareix alguna patrulla del mossos i cal anar més amb compte, encara que suposo que la seva feina principal no deu ser la de vigilar el trànsit. Són nous en l’ofici i forasters en el territori i s’han de crear un respecte. Ja m’enteneu.

Doncs això, que ahir em trobo amb els mossos i els devia semblar que els sobrava temps. Així que m’aturen i em demanen la documentació, que no sempre tinc a mà. Cap problema en aquest aspecte, però la mossa –jo la vaig trobar maquíssima- em diu que cal portar el casc i fins i tot veig que es preocupa per la meva salut quan em diu que en cas d’accident la seva absència podria arribar a produir-me la mort. No sé si va ser la falta de pràctica amb les converses amb l’autoritat, la calor de les cinc de la tarda, la visió del paisatge o la impressió que em va causar la mossa que vaig i li recito: “Jo tem la mort per no ser-vos absent, perquè amor...” De seguida vaig comprendre que m’havia precipitat, que un no pot fer aquestes declaracions a una mossa acompanyada per un mosso, que aquesta declaració requeria més temps de tracte personal, que una cosa és la persona i l’altra el que representa... En fi, que vaig entendre que havia estat políticament incorrecte, però ja era massa tard per rectificar. Potser l’estiu que ve, si ens tornem a trobar, tot serà diferent. Un no pot pretendre que hi hagi una comunicació fluïda a la primera, per molt que s’invoqui Ausiàs March i la cara de la noia t’hagi semblat d’un romanticisme aclaparador.