tres onzes

Vosaltres direu el que vulgueu, però no és el 13 sinó l’11 que porta mala sort. Ho podem contrarestar amb festes i recordatoris justificatius, però és el que és. No espereu que sigui jo, de totes maneres qui us aigualeixi la festa. Ja ho sentiu, fins i tot us he posat una mica de ritme i al matí me’n aniré a escoltar el que es diu i a veure el que es fa. ¿Algú ens demanarà que ens manifestem per l’Estatut, com ja vam fer fa força anys o és que ara no toca i només veurem pancartes institucionals no firmades, que les coses es fan d’una altra manera, com si diguéssim més tècnica, menys popular? Quants se’n podrien comptar al carrer si ens ho demanessin? Pocs, pocs. Potser ni tan sols arribaríem a veure els que s’han llegit The deplorable History of the catalans (*), aquest llibret facsímil que va publicar Enciclopèdia Catalana el setembre de 1991, que reprodueix l’exemplar publicat a Londres l’any 1714 en forma de fulletó per J. Baker i que mostrava la simpatia que la causa catalana havia despertat en els anglesos.
Per cert, que breu el discurs d'aquesta nit del president! Quan he sortit de la cuina, deixant-t'ho tot enllestit perquè no es cremés, ja s'havia acabat l'al·locució. Demà l'hauré de llegir al diari. Entre poc i massa... Ep, no, no, ja m'està bé.

Si deixo de banda el sentiment de pertinença a un país, el meu 11 de setembre més emotiu, més “viscut” fou el de 1973. Per edat, molt jove encara, i per conviccions polítiques, la mort de Salvador Allende em va ser profundament dolorosa. I com que el dolor de vegades es manifesta en una cançó, aquí us deixo Amanda, interpretada per Raimon. No és una cançó excel·lent en la seva veu, però és una cançó sentida, és un símbol més d’una generació.

L’11 de setembre de les torres ja em va agafar gran i escèptic. No en parlaré, però també us deixaré una cançó que és de les poques que he baixat d’Internet i que si ho hagués recordat quan em va tocar fer el meme, potser hauria dit que és una d’aquelles que em feia vergonya de tenir, sinó que no me’n fa, perquè Mèxic em fascina, encara que sigui d’aquesta manera tan mexicana (No us perdeu la lletra del “Mariachi Norteño”: em sembla que alguna cosa deu tenir a veure amb el fet que després de tants anys en Bush hagi deixat entrar les tropes dels amics del sud).

(*)Resumit i adaptat del final:
La tempesta arribà a Barcelona l'11 de setembre i va ser molt sagnant i tenaç. Els assetjats defensaren aferrissadament cada pam de terra. La lluita més forta es lliurà al bastió de Sant Pere, que va ser pres i reprès onze vegades aquell mateix dia. Finalment, a les vuit del vespre, per estalviar a la ciutat el saqueig i la barbàrie, tres persones negociaren la rendició amb aquestes condicions: la ciutat no seria saquejada; acceptaven rendir-se al rei d’Espanya; es disposaria immediatament la rendició de Cardona i mallorca, i finalment tots aquells que havent servit l’exèrcit regular no volguessin entrar al servei dels de França o Espanya quedarien en llibertat d’anar on volguessin.
Aquest darrer tractat tampoc no es respectà. Molts ho patiren immediatament essent desautoritzats i desarmats, forçats a compensar amb grans quantitats de diners els actes de pillatge, distribuïts per les presons o treballant com a esclaus a les mines. Bé poden dir els conqueridors que han d’assegurar les guarnicions en els monestirs i els convents per preservar-se del ressentiment d’un poble que encara viu en l’esperança de tenir l’oportunitat de recobrar la llibertat i els seus privilegis.
[...]
Aquest setge va costar als francesos i als espanyols una suma increïble, a més de la pèrdua de 20.000 homes escollits.


Continuarà