Miquel Calçada va fer, i va repetir, un programa titulat Afers exteriors. Com que suposo que ja el vau veure o en vau sentir parlar, no en dono cap detall. Ara, Xavier Sardà diu que prepara un programa en què buscarà espanyols que visquin en diversos països del món. “Voy a buscar españoles por todo el mundo. No quiero enseñar ningún país. Voy a buscar españoles que viven allí” “He ido a buscar el factor humano”. I ben segur que en Sardà, com ho va fer –i farà encara?- en Calçada, trobarà espanyols que viuen arreu del globus i que tenen interès a sortir a la tele per algun motiu, que imagino però no puc contrastar directament. Jo, ja em coneixeu les meues limitacions intel·lectuals, em pregunto per què cal sortir fora d’Espanya – o de Catalunya, en el cas dels catalans- per trobar espanyols. Sí aquí, sense ser gaire espavilat, se’n poden trobar per donar i per vendre. És clar que potser es tracta d’una mena de desafiament, de joc, que consisteix a veure si s’és capaç de descobrir empresaris, aventurers, escriptors, pintors, cambrers...iguals que els autòctons de l’interior, però allà on abundin menys. I segur que una vegada localitzats bé els has de preguntar alguna cosa, que simplement assenyalar amb el dit fa lleig. A mi no m’importaria participar en aquest joc amb totes les despeses pagades i, a més, prometo que no tindria cap interès a passar-vos les meues converses amb les persones localitzades perquè entenc que entrevistes com les que jo pugui tenir les podeu mantenir vosaltres amb el veí del replà o amb qualsevol altre que us sigui més simpàtic.
Sobre l’assumpte de la prohibició cubana de deixar entrar Sardà a l’illa, no crec que tingui cap interès, sobretot coneixent els darrers programes de Sardà i coneixent la política interior i exterior cubana. De totes maneres, tot acabarà bé per poc que algú insisteixi. O és que realment l’assumpte és només una plataforma publicitària del nou programa?
Llegeixo un breu que afirma que Joan Pera, que durant vint anys ha doblat Woody Allen al català i al castellà, tindrà un paper en la pel·lícula que el director està preparant i que es rodarà en escenaris barcelonins. La llàstima és que el paper sigui mut. Després de tants anys de posar-li la veu, Joan Pera és mereix un reconeixement més explícit. Des d’aquí proposo a Allen, que segur que em llegirà, que faci de manera que en la pel·lícula la veu del seu doblador aparegui versemblant en un cos que no és el de l’actor americà. No crec que tingui problemes.
No sabia si incloure entre el meu resum de petites lectures quotidianes l’audiovisual a què arribo a través d’un mitjà digital: és una història tan vella, tan coneguda, tan repetida, tan lamentable... Els de TeleMadrid ens obsequien amb un reportatge sobre la discriminació del castellà a Catalunya. No he tingut temps ni ganes avui de mirar-me’l tot, ja ho faré. Els deu primers minuts em semblen prou significatius. També avui Joel Joan, que hi “col·labora”, explicava a la ràdio que la seva entrevista durava tres quarts d’hora, el mateix que la totalitat del reportatge. Bé aquí queda el vídeo per si algú de vosaltres té curiositat i temps, i per si vol opinar. Jo, de moment, ho deixo sense afegir res més.
DREAM REQUIEM, RUFUS WAINWRIGHT
Fa 11 hores
12 comentaris:
osti tu, no he passat dels deu minuts i ja ha fet que l'esmorzar em senti malament.
No dic res més perquè vomitaria un munt de paraulotes i no tinc ganes de deixar-te-les aquí.
Deunidó, on trobes aquests vídeos?
bon dia, pere
ps- vaig a mirar les flors i els fruits...unes imatges precioses...
Ai, que patirem, amb això dels telemadrids... l'Avui d'avui en parla força.
El fill del Pera és veu que va dir que això no era cert, és una mena de brama que corre... de moment.
Sobre anar a trobar gent i viatges pagats per la tele, amb un país a la motxila, estil Labordeta, em conformo, a veure si me n'encarreguen un per buscar poble-sequins...
Per cert, diuen que el Calçada hi tornarà, als viatgets a la recerca de catalans, crec que en faran més.
I si em poso a buscar catalans pels canals de la France? amb una mica de sort potser n'hi ha algu d'amagat i el trobo... creus, Pere, que ens subvencionarien el viatge, al Capità i a mi?
D'això de Telemadrid... tinc por.
Divide y vencerás. És el que fa molts anys que estan fent. Van començar moderadament, sense fer soroll. Ara ho fan a les clares. Tinc por!
El professor de filosofia de la U.B. d'aquest video, igual que l'Abert Boadella, no els puc entendre. Senzillament, repeteixo, tinc por. Molta por.
Què`passaria si jo hagués d'anar a viure a Madrid i volgués - amb tot el dret, per llei- que els meus fills aprenguéssin en català?
Què passaria, Arare? doncs que sortiries hostiada com un sant crist!
Això ens passa (i el que vindrà) per tenir la sang d'orxata i per no tenir pebrots d'independitzar-nos ara mateix!
He vist el vídeo en un bloc de moteros...és imperdonable i penso, si tant no ens volen per què no ens deixen marxar? La pela...
Bopna nit, mar. Ja ho veus ahir -abans d'ahir- pràcticament no se'n parlava del vídeo i avui tothom el comenta. De totes maneres no és cap novetat i el conjunt és més aviat barroer.
Gràcies per les flors.
Hem patit, patim i patirem, Júlia, com diu -dius- l'Arare arriba un moment que fa por, encara que a mi me'n feia més la darrera època de l'Aznar. En aquesta península la gent cada dia sembla que té menys capacitat de reflexió i qualsevol indocumentat e´s caàç de repetir un "alzamiento nacional"
Doncs, Júlia i Arare, serà qüestió de fer les vostres propostes d'entrevista a "la nostra" o a qualsevol altra tele local (i a Telemadrid?)
En carrascla és força radical, Arare, però com a mínim comparteixo la seva opinió sobre el tipus de sang.
Què fas en un bloc de moteros, violant?
La cosa està entre que no ens deixen marxar i no voler anar-se'n. I sí, la pela hi té molt a veure en els dos casos. De totes maneres estic segur que el tema que ens ocupa preocupa relativament poc a la gent del país.
Segur que el Woody Allen et llegeix i es repensa això del Pera...
No en tinguis dubte. Ja es veurà.
Reconec que en el fons em reconforta veure com estan convençuts que volem ser independents. Sovint, des d'aquí, ningú ho diria...
Dona, violette, ho dirien uns quants, però pocs directament, percentualment parlant. Com diria Llach: el camí és llarg... de vegades sinuós, sense sortida, de peatge... Què t'he de dir que tu no sàpigues?
Publica un comentari a l'entrada