27.6.07

aproximació superficial a tres lectures i a les seves lectores (i lectors)

Agafes 60 nois i noies d’una mitjana de 16 anys, dividits en dos grups: els més aviat de lletres i els més aviat de ciències. Els fas una proposta:
-Què us sembla si llegiu tres novel·les durant aquests dos mesos que us queden?
-Tres llibres!
-No, volia dir que triéssiu entre tres llibres.
-Aaaah!!!

I aleshores concretes la proposta: Un crim imperfecte, de Teresa Solana, La pell freda, d’Albert Sánchez Piñol i Judici final, de Ferran Torrent (no sé si cap dels tres va a Frankfurt). No t’ho has pensat excessivament, però has procurat que siguin llibres que figurin entre els més venuts en el seu moment i que tinguin característiques prou diferents en diversos aspectes. Els dones algunes pistes, poques: els dius que el primer llibre segurament és el que presenta menys dificultats de lectura i els expliques per què; el segon, en canvi, els pot resultar inicialment menys satisfactori, i també justifiques les teves paraules; els dius que el tercer té una trama política, i que ells veuran, però que la majoria ja ha llegit Gràcies per la propina. Tot plegat no dediques més de vint minuts a les teves consideracions perquè vols que siguin ells mateixos els qui decideixin què llegir a partir d’anar fullejant les novel·les en les llibreries, de buscar alguna opinió d’altres lectors... Llibreries i biblioteques veuran en els propers dies joves interessats en obres que no solen demanar i les editorials es preguntaran els motius del lleugeríssim augment de vendes.

Arriba el moment dels comentaris i la primera constatació que fas és la de les proporcions. Els més aviat de lletres s’han decidit majoritàriament per Un crim imperfecte, era previsible, i les altres dues novel·les les llegeixen set o vuit. Els més aviat de ciències s’han decantat per La pell freda, cosa que no era tan previsible, i el llibre de la Teresa Solana ocupa el darrer lloc en les preferències, cosa igualment imprevisible.

Els i les lectores del llibre de Teresa Solana semblen satisfets de la seva tria, i mostren des d’un entusiasme que els fa dir que ja l’han passat a la seva mare a aquella qui t’explica que la novel·la ha estat distreta, però no li ha aportat res com a lectora. A aquesta darrera li preguntes per què no ha triat una de les altres dues lectures, i ella, que és una bona lectora, et respon que aquells dies anava molt enfeinada i ha preferit una cosa lleugera. Té tota la raó. Quan a la trama, molts coincideixen que l’autora fa trampa, que no és just que l’assassí aparegui tan cap al final i sigui un personatge marginal, gris. També tenen una part de raó, en un moment determinat sembla que l’autora ha recordat que si hi havia un crim, hi havia d’haver un culpable. La novel·la els sembla més d’acció, en general, i costumista que policíaca.

Amb els lectors i les lectores de La pell freda, partim d’una resposta de Sánchez Piñol en una entrevista per veure fins quin punt s’ha anat més enllà de la superfície:
“...A partir d’aquest punt concret sembla que sigui una novel·la de monstres, però no ho és. Fins i tot hi va haver algun editor que no va voler publicar-la perquè es pensava que anava d’això, de monstres, i no, no és una pel·li de sèrie B. Qui ho vulgui, pot llegir una novel·la d’aventures, que no passa res, però hi ha altres nivells de lectura, molt fragmentats, per a qui els vulgui trobar.”
I encara que en alguns casos la història els ha semblat simplement una novel·la de monstres “una mica avorrida” per “les repeticions de situacions”, amb una atmosfera angoixant, d’altres parlen de les reaccions humanes en situacions extremes, de les misèries de la condició humana en aquestes situacions, de la por al desconegut, de xenofòbia, de la impossibilitat de comunicació, de l’autoconeixement; hi ha qui veu en el desenvolupament de la novel·la reflectits els estadis de la vida: infantesa, joventut, edat adulta... Una lectora que és conscient que citauca i Aneris, nom que es donen els “granotots” a si mateixos i nom de la mascota que tenen al far, llegits a l’inrevés (anagrames, bifronts impossibles?) signifiquen acuàtic i Sirena, respectivament, té l’esperança que Kollege ho arribi a descobrir i a partir d’aquell moment s’iniciï un procés de comunicació que acabi amb l’angoixa constant. Euq lat, soin?, podria dir en Kollege, i tot solucionat; però per desgràcia el final feliç no va ser possible.

De la novel·la de Ferran Torrent, el que els ha atret més és la història Liam Yates, cosa que s’entén molt bé perquè és fàcil de seguir i té uns elements romàntics que en aquesta edat resulten molt atractius; en canvi, les connexions polítiques, el jocs dels partits, el paper del negoci immobiliari, més aviat els ha fet perdre el fil, els ha embolicat; tot i qui hi ha que diu que gràcies a la novel·la entén millor el món de la política..., però es refereix a l’IRA. Els dos personatges que els lectors de Torrent coneixem perfectament d’altres novel·les, Butxana i Tordera, els han passat pràcticament desapercebuts. Hi ha qui manifesta la seva sorpresa d’haver entès perfectament una novel·la escrita en valencià, afirmació que indica que el professor de llengua catalana no s’ha explicat prou bé quan calia o que els nois i les noies han viatjat poc pels territoris de parla catalana. De les tres novel·les, aquesta és la que, en termes generals ha provocat més indiferència, la gent no està per trames de corrupció amb detall i polítiques internes dels partits. Si no hagués estat per Liam Yates, no hauríem pogut salvar el llibre.

Ja han fet la lectura que els han dit, ja s’ha acabat el curs. Alguns llegiran la novel·la que ha llegit el company o companya. Alguns llegiran alguna novel·la més de Sánchez Piñol, de Teresa Solana, si la troben, i és potser triaran un llibre de Ferran Torrent. Alguns continuaran llegint novel·les, poesia... amb passió o amb distanciament, mentre d’altres rarament llegiran res. I tu, l’any que ve, proposaràs unes altres novel·les, segurament tretes d’una llista d’èxits.

I vet aquí que creient que parlàveu de literatura també fèieu Educació per a la Ciutadania, com des de molt abans que es parlés de la matèria. I l’any que ve, de la mateixa manera, encara sense directrius estatals, continuaràs fent el mateix, i serà un misteri que alguns se sentin implicats en una època en què la multiplicitat de referents supera tots els plans i les bones voluntats. Més o menys com sempre.

5 comentaris:

Júlia ha dit...

Ai, ai, ai, com els 'adoctrines', he, he.

pere ha dit...

M'encanta adoctrinar, encara que només sigui intentant que s'autoadroctrinin, que ja són gran i els respecto.

Xurri ha dit...

Em falta el Ferran Torrent, que per cert, crec que roda per casa...

La pell freda és un tipus de llibre que sovint acabo llegint, però que em resulta desagradable. Cada cop procuro evitar-los més, la veritat. Algun adolescent es va queixar?

El veí de dalt ha dit...

Pere,
ets un home de recursos, eh? Algun d'aquests adolescents algun dia entendrà la teva tossuderia a fer-los pensar una mica. Almenys això espero del meu fill...

pere ha dit...

Ei, xurri, en Ferrant Torrent és un i divers, així que no sé si pots començar ql qque roda per casa o n'haurem de parlar, abans. Des de la perspectiva policíaca, i teenint en compte el que corre en català. jo penso que és un dels millors.

No sé si ho entendrà, veí, perquè em sembla que una de les meevs mancances és que els deixo massa lliures, massa al seu aire. Espero que el teu fill entengui la tossuderia, i si no l'entén, com a mínim que li hagi servit.