5.6.07

la fil·loxera

No hauria de passar-me després de tantes vegades, però sempre em sorprèn trobar-me els darreres compassos de la darrera sardana de la plaça de la Catedral. Bufa un vent suau, lleugerament fred, que fa suportable aquesta calor que va i ve abans d’hora. Llegeixo la pissarreta a peu d’escala: toca La Principal del Llobregat i les notes que escolto pertanyen a La fil·loxera -La fil·oxera!-, de Ricard Viladesau, nascut a Calonge l’any 1918 i autor de 244 composicions: valsos, havaneres, fox... a més de sardanes

Em sorprèn el títol de la sardana perquè com tothom sap la fil·loxera és un insecte que, procedent d’Amèrica i a través de França, va acabar amb la major part de les vinyes catalanes. A l’Empordà les conseqüències de la plaga van ser enormes i molts dels seus habitants van marxar del territori, alguns precisament a Amèrica, buscant el que havien perdut, i alguns van tornar enriquits i nostàlgics ies van fer unes cases magnífiques, d'altres, no. Música per a un insecte, sobre un insecte? Un record a la situació del país a causa de la plaga? Les notes no em diuen res sobre la intenció de l’autor i m’acosto impertinent als intèrprets. Miro la partitura i no veig cap lletra. Em quedaré per sempre més amb els dubtes?

















La sardana, però, em fa pensar en la novel·la L’hereu Noradell (1889) de Carles Bosch de la Trinxeria. L’acció de l’obra es desenvolupa precisament quan la fil·loxera s’anava estenent imparable per l’Empordà, i en la novel·la és un element important:

Al veure l’extensió de ceps morts, per la planura i serralades, i al recordar llur vigorosa ufana, un se sent pres de tristesa i de recança. Lo pobre menestral vinyater veu morir lo que li ha costat tanta suor, tant treball, l’única vinya que ha heretat dels seus passats, que sempre li havia donat pa, a ell i a sa família!... Hi passa tot lo dia, hi té sa barraca, es mira cep per cep, els veu malalts, els hi porta fems per refe’ls, per a fer-los-hi recobrar llurs forces perdudes. Los cuida amb carinyo, tot son cor se n’hi va; sos ulls s’omplen de llàgrimes al veure que res pot... Allavors entreveu lo trist pervenir, la negra misèria que l’obligarà a expatriar-se ell i sa família, abandonant sa terra, sa estimada vinya, al govern, que la farà vendre sens pietat per a cobrar-ne la contribució!...
[...]
Ja que las plantas tenen vida, naixen, 's nodreixen, creixen; ¿tenen donchs moviment, operació orgánica, 's propagan, engendran y com nosaltres cauhen malaltas y 's moren? Si tenen sensibilitat é instinch, com s'assegura ¿quí podrá descriurer eixa lluyta soterrana, homérica, horrorosa, entre 'l pugó filoxérich y la forsa vegetativa del cep?

(copio aquest segon fragment –ai, la terra viva...- de la “Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives, on es pot llegir la novel·la sencera.)


M’agrada L’hereu Noradell, entre el romanticisme i el realisme i encara plantejant situacions d’actualitat:

No tots participaven de les idees de Marçal; deien que es feia il·lusions, que son regionalisme era irrealitzable, que en lo sigle XIX era una aberració, ja que les nacions separades tenien tendència a juntar-se per a formar un centre poderós com Itàlia, França i Alemània; que la unió fa la força; que lo regionalisme o federació ens faria tornar tres sigles enrera, com a l’Edat Mitjana.

Se comprèn que hi hagi molts catalans que pensin així. Fa prop de dos sigles que som tan fets a viure baix la unitat de governs centralitzadors i despòtics que ens sembla natural de viyre aixís: ens trobem com los aucells engabiats que han perdut l’ús de llurs ales i que, si se’ls treu de la gàbia, hi tornaran a entrar ells mateixos.

L’element polític, la relació d’Espanya i Catalunya, l’intent de saber qui governa, les esperances i la decepció, tot abans de la crisi del 98, és un dels motius de la novel·la. I els elements costumistes, i les històries d’amors i desamors...

He quedat amb la Joana i me’n vaig sense saber si Ricard Vilaresau es va inspirar en el primer o en el segon fragment de L’hereu Noradell, però sé que la clau la trobaré en la novel·la, que us aconsello vivament, encara que, com sempre, no sé si els editors tenen cap interès a publicar aquestes vellúries. Mentrestant, la sardana em deixa el sabor malenconiós de sempre: aquestes anelles que s’obren per deixar entrar però que es tornen a tancar per girar a dreta i esquerra sobre el seu propi eix, aquesta sensació ara gairebé sempre crepuscular de la música, aquesta bellesa tancada en si mateixa... Aquesta meva història sardanística (infantesa, adolescència...) que potser un dia –ara ja?- evocaré com el vell de la barba blanca del vídeo...





P. S. "Putin diu que la independència de Kosovo dispararà el separatisme a Europa i posa Catalunya com a exemple", diuen els titulars d'alguns diaris; i també esmenta el País Basc i d'altres territoris. Alguns bascos, que mai no volen seguir els exemples exteriors, ja han reaccionat. A Catalunya, fa anys que es fa literatura sobre el tema: és un altre tipus d'exemple.

3 comentaris:

Júlia ha dit...

Crec que es pot llegir de forma virtual i tot
http://www.lluisvives.com

Imagino que deu ser el text complet. M'agraden molt les memòries d'excursionista de l'autor, surt el poble del meu pare, on els porten segrestats els carlins per demanar diners. Sort que en tenien...

Júlia ha dit...

Per cert, a Sant Sadurní organitzen, des de fa anys, la festa de la fil·loxera, tenim afició a celebrar malvestats, sembla, he, he.

pere ha dit...

Sí, ja els poso l'enllaç.
Sí deixem de banda les qüestions de llengua no normalitzada, a mi em sembla un autor força modern des del punt de vista de l'estil i, en alguns casos, de la perspectiva de les històries que explica.

És veritat que tenim un punt de masoques; potser deu ser una manera de recordar per superar-nos :-)